El lema – policia i + educació del divendres de vergonya a l'acampada de Barcelona, combinat amb la publicació d'un escrit a noticies d'in on s'explicava per què vull que la meva filla sigui hacker i d'un altre on es parlava del debat entre intel·lectuals i científics, m'ha portat a recordar la meva educació i la manera de saltar-me-la a la torera per a poder viure entre la gent de lletres i la gent de ciències sense acaba de ser ni dels uns ni dels altres o, potser, de tots dos a la vegada.
I és que, quan era petit, vaig avorrir les ciències. Les vaig avorrir, gràcies a uns professors seriosos que tot ho reduïen a la lògica i que odiaven la imaginació. Tot eren concursos a veure qui era més savi, qui se sabia millor la lliçó, qui feia les sumes més ràpides i qui memoritzava tota la taula periòdica a més velocitat i sense equivocar-se. Esperitat per tant d'avorriment, vaig fugir d'aquest món i em vaig refugiar en les lectures, allà on la imaginació volava, i la curiositat trobava espais per a generar idiomes inventats i jocs de paraules que em permetien crear mons, realitats que s'escapaven a la rudesa normativa de les ciències d'aquells mestres tan seriosos i estirats. Tatrebill en contes uns em permetia llegir de cap per avall i jugar en un món proper, agraït i sorprenen. La història d'en Jofre, el seu món i la fosca em feia apagar el llum per fer rotllar el cap en aquella minúscula caseta rodejada d'edificis gegants.
Quan era un xic més grandet, en Calders em va caure a les mans i amb ell petites píndoles científiques se'm presentaven embolcallades de lletra i fantasia per encendre bombolles de màgia i curiositat. Eren els temps en què La dimensió desconeguda o L'hora d'Alfred Hitchock m'ajudaven a investigar i alimentaven encara més la meva curiositat d'infant.
Saltant de lletres a ciències, i de ciències a lletres, em vaig veure estudiant això de les ciències socials i acabant en un doctorat que fa la barreja justa per seguir alimentant la meva curiositat per cercar explicacions als fets d'actualitat.
Tot just fa uns dies, per Sant Jordi d'aquest any, algú que realment m'estima em va regalar un llibre que em va obrir la porta d'una realitat que coneixia, però que no havia verbalitzat: En Johan Cruyff havia estat el primer futbolista quàntic i, per això, era l'heroi d'en Joaquim Blat, el científic que inventa la màquina que permet rescatar Lluís Companys de la seva mort nefasta. La ciència s'enllaça amb la literatura per crear un món de sòlides bases on la ironia serveix per explicar les bases de la societat.
En Joaquim Blat em va recordar el Tinent Farragut d'en Calders i ambdós han estat la porta de tres panys que m'ha permès conèixer una altra d'aquestes persones que apropen tant les lletres i les ciències que la imaginació i la fantasia resulten ser la cosa més científica i real que hom es pugui trobar.
En Joaquim Blat d'en Soler, el Tinent Farragut d'en Calders o en Niko Mir de la Sònia Fernàndez-Vidal ens permeten assegurar que els follets existeixen i que tots en portem un munt dins del nostre cos, dins la nostra quàntica i invisible humanitat. Això sí el pensament encara és més ràpid que la llum i als quàntics encara els falta arribar a la única velocitat -la del pensament. Que et permet escapar-te d'un forat negre. Eps! Fins que es demostri el contrari, és clar!
