“Escolteu la veu dels estels, és un so tan dolç que confonen el seu cant amb el silenci. Però tot és fet de nombre i harmonia, el moviment dels estels, regulat per lleis matemàtiques, produeix un so com el que ix dels intervals regulats de la lira.”- Lluis Racionero i Grau (1982) Cercamón
Aquest
més de desembre, ha estat un mes de dolces músiques en el món de la ciència. De fet, per Santa Llúcia, el 13 de desembre, van coincidir l’obertura d’una emissora científica i musical sota els auspicis de la NASA amb l’anunci de les primeres senyals del Bosó de Higgs al CERN.
Uns
mirant cap amunt i els altres cap avall. Uns, il·lustrant-nos sobre l’univers a cop de rock i els altres ballant un immens pogo de microparticules dins d’un tub de curses sobrehumà on, a cops i col·lisions, pretenen descobrir la partícula més atractiva de l’univers, aquella que ens permet no disgregar-nos i mantenir la massa del nostre cos al complert.
I
aquestes coincidències màgiques em porten a recordar moments il·lusionants de la ciència on la cultura del moment hi ha posat la salsa del seu temps. Per mostra un botó, un botó de quan un servidor tenia quatre anys i dos paleontòlegs van treure la pols de la rebesàvia de tots. Va ser a Hadar, Etiòpia, el melic de la humanitat. La festa va ser grossa i, entre d’altres bogeries, es va bateja la iaia amb el mom d’una cançó:
I
aquesta és part de la història de l’avorrida i pedant ciència barrejada amb sexe, drogues i rock’n’roll. Un relat que té una altra part allà on la ciència ha il·lustrat el cinema i la televisió amb més o menys veracitat, però deixo aquesta part al lectors d’aquest apunt, ja que la ciència m’ha cridat a prendre l’autobús.
Pujo
doncs al bus per rodar la tercera roca. la tercera roca des del sol.
T’hi apuntes?
