Partim del rebuig total i absolut a la violència – val més dir-ho, tot i que no hauria de ser necessari després d’un segle XX tan cruel i bèstia -, però també a les respostes desproporcionades o de contra violència aplicades en aquests casos, tot i que tampoc caldria manifestar-ho després del suara esmentat segle negre ja esmentat -.
No nego que, en plena batalla, sigui necessària la repressió, però no pas per atiar el foc, sinó per apagar-lo. El què si que nego és que la violència juvenil es pugui eliminar mitjançant la delació o la repressió. Oi més, quan les estadístiques ens parlen d’un 50% d’atur juvenil a Espanya i el jovent veu com es tanquen les necessàries opcions de futur que qualsevol ésser viu necessita per a desenvolupar-se. I no entraré en el complex món de la psicologia per a argumentar aquesta opinió, car d’altres mitjans generalistes ja ho han fet amb notable mestria.
En qualsevol cas, actuar sobre les causes de la violència segur que pot tenir molts més bons resultats que la repressió esmerçada i la cerca de bocs expiatoris com els estudiants a qui dedico aquesta Mirada o aquell perínclit pedagog que fou ajusticiat sense ni tan sols ser present als carrers de Barcelona durant la Setmana Tràgica.
 |
| Una imatge del 1909 que va tornar als mitjans al 2012 |
Acabo aquesta mirada amb un parell d’enllaços que m’han semblat força avinents i que, de fet, havien de protagonitzar la Mirada del mes
d’abril:
El primer, ens pot ajudar a entendre perquè els nostres cervells newtonians es veuen superats pel relativisme dels fets, tot i que, en néixer, encara no som tan deterministes com de grans.El segon, és una mostra del sublim diàleg que sempre pot prevaldre per damunt les garrotades. En aquest cas, es tracta del diàleg entre l’empirisme de la física quàntica i l’espiritualitat cristiana. Un diàleg entre dos móns tan distants que, les resclosides mirades de l’ull per ull, semblen jocs de quitxalla.
