Comencem forts el nou any: Què és la realitat?

Dimecres, 11 de gener de 2012, fou un d’aquells dies en què valia la pena comprar un diari: El Periódico de Catalunya per a ser més exactes.

Aquell dia, més enllà d’atrevir-se a denunciar des d’un dels mitjans generalistes la situació dels Centres d’Internament per a Estrangers (els CIES), van deixar perles tan notables com l’article de Catalina Gayà reflexionant sobre les xarxes socials, en base a lectures tant recomanables com Contra el rebaño digital de Jaron Lanier o Mentes del futuro de Richard Watson, entre d’altres. Per reblar el clau, la revista canadenca AdBusters, una de les mares intel·lectuals de la indignació als Estats Units, publicava un article de l’antic editor executiu de la prestigiosa HarvardBusiness Review on voltava per les causes i els efectes de les xarxes sobre la realitat, les obsessions, les percepcions i el pensament humà en general.

De la lectura de tot plegat, me’n va sorgir la pregunta que encapçala aquest article. Una pregunta tan antiga com la humanitat mateixa, però que ara pren més volada per l’impacte conceptual d’Internet, de la nova tecnologia, d’aquest abisme desconegut que torna a dividir el món entre apocalíptics i integrats, entre persones que es llancen a les xarxes socials de cap i aquelles que les defugen com la pesta.

I de la mateixa lectura creuada n’extrec una resposta tan antiga com la mateixa pregunta: Tot és bo si s’utilitza amb mesura. I és que, com diu Catalina Gayà, l’autora de la cosa, “la obsessió tecnològica anul·la a la persona”, però oblida que l’ús de la tecnologia, la fa créixer, mutar i comunicar-se.

-          Eps! Noi. Però la pregunta no era: Què és la realitat?

Si. Tens tota la raó. Les fondalades intel·lectuals del tema m’han fet enfilar per les branques del saber psicològic, abandonant la raó de ser dels mots teclejats. Recupero el fil i, partint d’un substrat més literari que no pas científic, responc a l’existència de la realitat amb aquestes paraules:

L’individu, la persona sola, és incapaç de saber què és la realitat, si és que aquesta existeix. La persona, cadascun de nosaltres, construïm la nostra realitat particular a través de les nostres percepcions i, és justament en aquest camp - el de les percepcions – on l’ús de les xarxes socials i els entorns digitals amplifiquen la capacitat d’aproximació a les realitats alienes, ja que ens permeten copsar la manera de veure el món d’altres individus i, d’aquesta manera, seguir construint el ramat d’elefants platònics que conformen una possible realitat.

Rockin’science – ciència, cultura i rock’n’roll!

“Escolteu la veu dels estels, és un so tan dolç que confonen el seu cant amb el silenci. Però tot és fet de nombre i harmonia, el moviment dels estels, regulat per lleis matemàtiques, produeix un so com el que ix dels intervals regulats de la lira.”- Lluis Racionero i Grau (1982) Cercamón

Aquest més de desembre, ha estat un mes de dolces músiques en el món de la ciència. De fet, per Santa Llúcia, el 13 de desembre, van coincidir l’obertura d’una emissora científica i musical sota els auspicis de la NASA amb l’anunci de les primeres senyals del Bosó de Higgs al CERN.

Uns mirant cap amunt i els altres cap avall. Uns, il·lustrant-nos sobre l’univers a cop de rock i els altres ballant un immens pogo de microparticules dins d’un tub de curses sobrehumà on, a cops i col·lisions, pretenen descobrir la partícula més atractiva de l’univers, aquella que ens permet no disgregar-nos i mantenir la massa del nostre cos al complert.

I aquestes coincidències màgiques em porten a recordar moments il·lusionants de la ciència on la cultura del moment hi ha posat la salsa del seu temps. Per mostra un botó, un botó de quan un servidor tenia quatre anys i dos paleontòlegs van treure la pols de la rebesàvia de tots. Va ser a Hadar, Etiòpia, el melic de la humanitat. La festa va ser grossa i, entre d’altres bogeries, es va bateja la iaia amb el mom d’una cançó:

I aquesta és part de la història de l’avorrida i pedant ciència barrejada amb sexe, drogues i rock’n’roll. Un relat que té una altra part allà on la ciència ha il·lustrat el cinema i la televisió amb més o menys veracitat, però deixo aquesta part al lectors d’aquest apunt, ja que la ciència m’ha cridat a prendre l’autobús.

Pujo doncs al bus per rodar la tercera roca. la tercera roca des del sol.

T’hi apuntes?

Toca'm els gens Maria

veuràs quina alegria!

Toca'm els gens Joan,

veuràs quin goig que fan!

Em permeto el manlleu dels històrics versos de Lax'n'Busto, certament modificats per les males arts de la ciència, per tal de posar nom a aquest apunt tardoral.

Un apunt que és el beuratge alquímic que resulta de sacsejar, dins la meua preuada coctelera mental, un  imperdible robatori d'en Pere Estupinyà  i un article publicat ja fa un cert temps a La Veu de la Segarra per un bonhome dels nostres dies.

En Pere Estupinyà salta per un parell de congressos d'epigenètica i paleontologia per acabar tirant la canya en un bar de Washington DC a una bella i reputada primatòloga xilena:

I tot, per mostrar com la comunitat científica cada cop té més clar que els gens s'activen i es desactiven segons les activitats que un hom realitza.

Pels profans en els carrerons de la recerca científica, la demostració final de l'article és un imperdible que ens aclareix moltes coses i que goso traduir a la parla de Ramon Llull:

“Vaig preguntar a l'experta en primats: “Isabel: Tu conéixes alguna especie els progenitors de la qual intentin impedir que els seus descendents es reprodueixin i contribueixin a expandir els seus gens?. “No”, va respondre taxativament amb una expressió desconcertada. “Llavors… Per què el teu pare m'està mirant amb expressió desafiant? Hauria d'estar content si penses que jo vull postergar el seu llegat genètic…”. "Aaaa" va dir la Isabel mentre obria els ulls i es feia un xic ençà per a localitzar al seu progenitor. Prova Irrefutable: la cultura pesa més que els gens. ”

Per altra banda, i seguint tocant els gens de la nostra espècie, en Jordi Bibià es desvia un xic del seu corpus cultural per intuir que la sensació aquella que un té en reconèixer un lloc on arriba per primera vegada – el deja-vú, per entendre'ns – és fruit de “la transferència genètica dels records”, és a dir, del fet que algun dels nostres avantpassats va circular per aquells llocs i nosaltres, en arribar-hi de vell nou, activem el bell record d'un gen amagat en la nostra cadena genètica. Ves que no l'hi hagi xivat algun gen, tu!

Una cadena que, certament ens condiciona, però no tant com ens volem creure quan les coses no ens van bé, car la nostra necessitat d'adaptació, la nostra voluntat i les nostres accions modulen els nostres gens com els dits als pistons d'un romàntic saxòfon.

Dues dones lligades per sempre?

Aquesta setmana que avui s’acaba, ha tingut dues efemèrides que, potser, han passat ocultes en el marasme de ràpides informacions que circulen per la xarxa. Jo, les he caçades al vol i aprofito aquest espai per a fer un homenatge a dues dones –d’una es va commemorar el naixement el passat dilluns 7 de novembre i de l’altra, la mort avui mateix, però ara fa vint anys- que, malgrat la distància en l’espai i el temps,  van apassionar-se en les seves tasques i van aconseguir ser conegudes per una feina que no les deixava conciliar el son.

Aquesta doble efemèride m’ha fet viatjar a la primavera del 2006, d'on he tornat amb un escrit que inclou l’enllaç a un treball farcit d’anècdotes familiars com la següent:

“ En diversos països s'havien fet ja plans per a l'explotació de minerals radioactius, principalment a Bèlgica i als Estats Units. No obstant això, els enginyers només podien produir el "fabulós metall" si dominaven el secret de les delicades operacions a que havia de sotmetre’s la matèria primera. Un matí de diumenge, en Pere va explicar a la seva muller que acabava de llegir una carta que li havien enviat diversos enginyers nord-americans en demanda d'informació. I va reblar:

-Tenim dos camins: o bé descriure els resultats de la nostra recerca, sense secrets ni reserves, incloent el procés de purificació ...

La Maria va fer mecànicament un gest d'aprovació i va murmurar:

- Si, per descomptat.

- ... o bé podem considerar-nos els propietaris i "inventors" del radi, patentar la tècnica del tractament de la pecblenda i assegurar-nos els drets de fabricació del radi a tot el món.

La Maria va reflexionar uns segons i va dir:

- És impossible. Seria contrari a l'esperit científic.

En Pere va somriure amb satisfacció, mentre la Maria seguia dient:

- Els físics sempre publiquen el resultat complet de les nostres recerques. Si el nostre descobriment té possibilitats comercials, serà una circumstància de la qual no n’hem de treure profit. A més a més, el radi s'utilitzarà per a combatre una malaltia. Seria una bestiesa aprofitar-se’n.

- Aquesta mateixa nit escriuré als enginyers nord-americans per donar-los tota la informació que ens demanen. – va reblar en Pere, tancant la conversa.

I, tant sols un quart d'hora després, en Pere i la Maria pedalaven damunt les seves bicicletes cap al bosc. Acabaven d'escollir per sempre entre la fortuna i la pobresa.”

Tot i que el seu descobriment ha ajudat a un bon grapat de persones a superar una de les malalties més greus que coneixem: El càncer. No va ser suficient per allargar els dies d’una jove escriptora i periodista de tant sols quaranta-cinc que ens va deixar anys avui fa vint anys.

I es produí el miracle… o això és el què diuen

Anar a l’Àfrica només amb el bitllet a la mà et permet descobrir la realitat d’un continent màgic. Oi més si el país escollit és Uganda i les lectures prèvies et parlen del país de la sida i de la criminalització de la homosexualitat.

Viatjar amb prejudicis, amb barreres mentals adquirides, pot ser molt bonic si s’aterra amb ganes d’abatra-les. Perquè: què passa quan hi arribes? I, encara més, què descobreixes quan tornes a ser a la cúpula occidental?

Uganda és un país on els efectes de la sida i dels anys convulsos de la transició postcolonial es noten. Es noten perquè hi veus nens i avis, però pocs adults de més de 30 anys. Uganda va tenir un dels nivells més alts de persones afectades per la sida del món. I d’això fa tot just una vintena d’anys, però avui aquesta malaltia ha retrocedit a nivells imperceptibles. I, com passa amb tot miracle, tothom es vol apuntar l’èxit:
Per un costat, l’església catòlica – una de les tres variants religioses de la perla d’Àfrica-, que es penja la medalla, tot assegurant que la causa del descens de persones afectades ha estat causada per la implantació del mètode dels tres pilars del Vaticà, a saber: abstinència sexual, castedat i fidelitat.



Per l’altre, la ciència, representada per les agències de Nacions Unides, que es penja la medalla també, tot dient que la causa del descens ha estat deguda a les campanyes educatives que s’han fet arreu del país i a l’ús extensiu del preservatiu.

I enmig del foc creuat, el sempitern govern de Yuweri Museveni – 24 anys liderant Uganda amb el bastó i la pastanaga – i de les associacions i grups locals que, treballant-se el carrer amb imaginació i recursos limitats, han lliscat entre les dues opcions confrontades per acabar trobant la pedra filosofal que està reduint la sida a la seva cleda actual.

Eps! I amb un èxit desigual, perquè el nivell d’infeccions també es redueix per les morts dels que han emmalaltit per causa de la sindrome.

Però: què han fet, entre tots plegats, per aconseguir-ho?

Doncs, bàsicament, mutar ignorància per coneixement, tot traient la sida de l’anonimat, parlant de sexe sense embuts i, d’aquesta manera, donant els coneixements oportuns per alleujar el risc de contraure aquesta i d’altres malalties de transmissió sexual.

Si hom mira les dades, comprovarà com la sindrome ha anat disminuint a mesura que ha anat augmentant l’alfabetització del país. Eps! I no en traieu lectures malicioses, que jo no estic dient que qui contrau la sindrome és un ignorant, el què dic és que allà on hi ha ignorància és més fàcil anar per lliure i desatendre uns riscos que es desconeixen.

La batalla contra la ignorància, la guerra del coneixement que es viu a la perla d’Àfrica, té un bon grapat d’aliats entre els científics més nostrats i els  ingenus jugadors d’altres contrades.