Massimo Bontempelli, la ciència al servei de l’art

“A Barcelona, ciutat solar i nocturna. Barcelona, extrem límit occidental de l’Europa activa, i de seguida més enllà de l’Ebre cokmença l’Aràbia contemplativa. Barcelona, ciutat sonora: les màquines cada mmatí prenen el to de l’últim acord dels balls noctàmbuls (alguna vaga dóna una puasa de silenci, comptat per mesurats estrèpits de bomba en l’aire buit). A Barcelona vaig conèixer el símbol humà i vivent de l’acció que mecànicament es transforma en contemplació” - Massimo Bontempelli, Màquina per contemplar, dins de La dona dels meus somnis. Editorial Empúries, Barcelona, 1990.

Parlar de Massimo Bontempelli és parlar d'un dels pilars de la literatura contemporània i, la que s'expressa en català, no n'és una excepció. Oi més després de la visita que Don Massimo va fer a la Barcelona del 34, una ciutat que li va regalar una Màquina per contemplar i que, com a agraïment, ell ens retornà amb la força d’un mestratge que, a la Mirada d'en Lluís, no se li podia passar per alt.

La mítica catalana d'en Massimo, la que va seduir un Calders de 22 anyets, està continguda en els catorze imperdibles contes de la dona dels meus somnis. Un recull d’exquisits relats que un dels membres del sempre enyorat Grup de Sabadell va publicar l'any 1935 en català.

El llibret, de 140 pàgines, ens presenta mostres d'alquímia científica- literària del nivell de Gairebé d'amor, un exercici de física quàntica aplicada a la subtilesa de l'amor més cast i prudent, i que dóna resposta a la pregunta: Poden maridar-se les imatges reflectides en un vidre amb el què hi ha a l'altre costat del mateix?

També s’endinsa en les realitats paral·leles i la comoditat dels serveis a distància, tan de moda avui en dia, amb un exercici sublim, el de la cura comodíssima, on la medecina a distància acaba obtenint uns resultats només aptes per a ments molt obertes i clarament científiques.

Finalment, el nostre relat, Màquina per contemplar, s’ubica en un desaparegut gran hotel de Barcelona on un conductor ens revela que ha canviat el transport horitzontal pel vertical perquè el primer l’apropa a la bèstia i el segon als àngels del cel. O, per dir-ho en mots més aciençats, el primer és desbocada acció i el segon pura contemplació. I ho fa amb un argumentari que no deixa indiferent a qualsevol persona versada en la física més tradicional.

Concloent aquest apunt sobre un dels pares d’en Pere Calders – a recordar que el Noticies d’In li deu el nom -, cal dir que el llibre d'en Massimo Bontempelli, igual que alguns dels millors relats d'en Pere Calders, són veritables reptes per a qualsevol persona de ciència. Oi més quan, avui per avui, algunes de les seves hipòtesis, ja han començat a passar pel sedàs dels laboratoris més prestigiosos.

La pregunta doncs és servida: Què fou primer? la curiositat o el misteri? la ciència o la lletra?

Una mirada especial per als estudiants empresonats el 29 de març

El títol d’aquest apunt, en una publicació científica com aquesta, segur que sorprendrà a més d’un. Ara bé, si tenim en compte que la Mirada d’en Lluís pretén tendir ponts entre la ciència i la societat, entre els números i les lletres, entre els àtoms i les idees, el títol ja no ens sorprendrà tant i potser fins i tot podrem entendre’l. Oi més, sabent que hi ha dos estudiants de física acusats de vandalisme arran dels fets del 29 de març.

Partim del rebuig total i absolut a la violència – val més dir-ho, tot i que no hauria de ser necessari després d’un segle XX tan cruel i bèstia -, però també a les respostes desproporcionades o de contra violència aplicades en aquests casos, tot i que tampoc caldria manifestar-ho després del suara esmentat segle negre ja esmentat -.

No nego que, en plena batalla, sigui necessària la repressió, però no pas per atiar el foc, sinó per apagar-lo. El què si que nego és que la violència juvenil es pugui eliminar mitjançant la delació o la repressió. Oi més, quan les estadístiques ens parlen d’un 50% d’atur juvenil a Espanya i el jovent veu com es tanquen les necessàries opcions de futur que qualsevol ésser viu necessita per a desenvolupar-se. I no entraré en el complex món de la psicologia per a argumentar aquesta opinió, car d’altres mitjans generalistes ja ho han fet amb notable mestria.

En qualsevol cas, actuar sobre les causes de la violència segur que pot tenir molts més bons resultats que la repressió esmerçada i la cerca de bocs expiatoris com els estudiants a qui dedico aquesta Mirada o aquell perínclit pedagog que fou ajusticiat sense ni tan sols ser present als carrers de Barcelona durant la Setmana Tràgica.

Una imatge del 1909 que va tornar als mitjans al 2012

Acabo aquesta mirada amb un parell d’enllaços que m’han semblat força avinents i que, de fet, havien de protagonitzar la Mirada del mes d’abril:

El primer, ens pot ajudar a entendre perquè els nostres cervells newtonians es veuen superats pel relativisme dels fets, tot i que, en néixer, encara no som tan deterministes com de grans.

El segon, és una mostra del sublim diàleg que sempre pot prevaldre per damunt les garrotades. En aquest cas, es tracta del diàleg entre l’empirisme de la física quàntica i l’espiritualitat cristiana. Un diàleg entre dos móns tan distants que, les resclosides mirades de l’ull per ull, semblen jocs de quitxalla.

Medecina i Amor, un repte pels metges d’avui?

No tenia pas previst de fer una Mirada com aquesta. De fet, tenia pensat de fer un tomb per les teories del temps, doncs es veu que n’hi ha una de nova que fa trontollar un xic la cosa.

Però, quan fa uns dies, vaig assistir a una trobada al Saló d’Actes de la Institució Milà i Fontanals del Centro Superior de Investigaciones Científicas, el CSIC, l’imprevist ja m’havia enxampat i m’obligava a canviar de parer.

L’esmentat aplec, com no pot ser d’una altra manera entre lletraferits, responia a la presentació d’un llibre, d’una obra de tarannà purament científic, però que tracta un dels grans temes de la literatura universal, un tema que, com indicava un dels aciençats oradors de la vetllada, és de rabiosa actualitat: la passió amorosa.

El tractat s'organitza en quatre capítols

El Tractat s’organitza en quatre capítols: En el primer es defineix l’objecte d’estudi i se’n presenten les fases; en el segon, el metge s’endinsa en els seus orígens i les seves causes; el tercer recull la simptomatologia de l’amor; i finalment, el quart i darrer, proposa els remeis a aplicar sobre l’afectat de mal d’amors.
La gran novetat d’aquest Tractat és la visió integral – sense separar les causes fisiològiques de les psicològiques, el cos de la ment- que s’hi fa. I, en uns temps com els nostres, on especialitzar-se està de moda, aquesta obra, que agermana disciplines, resulta necessàriament innovadora.

En posarem dues mostres, tot prevenint que és obra d’un reconegut eclesiàstic, el què dóna un nou valor a l’escrit, ja que es demostra la capacitat de separar la professió de la devoció. Som-hi!

La primera diu:

Sembla que aquest amor furiós entre home i dona —atès que queda més clar amb l’exemple d’un fet particular— s’encén, un cop sotmès l’imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit.

Mentre que en la segona, entre els remeis de la passió amorosa, hi inclou:

l’art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents -

I quina és aquesta obra tan innovadora?

Qui és el metge i eclesiàstic capaç de recomanar l’art del sexe com a remei?

Doncs aquesta mirada mèdica a l’Amor es titula Tractat sobre l’amor heroic i el seu autor té nom d’hospital: Arnau de Vilanova.

El pare de la medecina catalana, el va escriure a finals del segle XIII, en temps de trobadors i amor cortès, per un costat; i del naixement de la Inquisició, per l’altre. N’Arnau, posant-se enmig de la disputa des de la professió mèdica, ens ha deixat un Tractat que, sense ser pas metge, transcendeix el seu temps per a plantejar-nos un repte a tots plegats:

Eps, companys, som capaços de curar malalties sense components químics afegits? És possible una medecina que integri cos i ment en les seves diagnosis? Ah, si! I fer-ho a la manera d’Arnau, és a dir, amb professionalitat i sense trucs de curandero.

Sia dit!

Posem lletra a la llum?

Passejant pels fils de la Xarxa, com una aranya que cerca mosques, m’aturo davant d’una piulada d’un divulgador com una casa:



Obro la porta que em bada i caic en l’ enllaç que l’acompanya. De fet, una de les màgies d’Internet és aquesta: la possibilitat que hom té d’anar d’un lloc a l’altre, tot superant la velocitat de la llum i, encara més, la del pensament, que, com tothom sap des de temps molt reculats, és la velocitat més ràpida.

Però no ens embranquem en ínfules literàries i toquem de peus a terra. Per a ser més precisos, al terra de l’Institut de Ciències Fotòniques, el cau des d’on llancen l’espurna per a posar llum a les ones.

Val a dir que l’ICFO és un d’aquests espais on una colla de científics sonats – i tornem a la literatura – es passen les hores observant feixos de llum, posant-los-hi paranys, jugant amb ells i tot plegat, per a fer-los més útils i bells, sense parar d’anar a la caça de misteris que, tossuts, s’amaguen.

Però no només de ciència viu el científic, ni tampoc és tan pragmàtic com sovint ens el pinten, per això s’obren al jovent amb un concurs que enreda la llum amb la lletra i la lletra amb les notes i les notes amb la llum i la llum amb .,. Prou! El cas és que, tot plegat, es concretarà, a finals de setembre, amb un notable concert de fotons a La Pedrera del Passeig de Gràcia.

I és que, com ells mateixos diuen:

“Mentre hi hagi un misteri per a l’home hi haurà poesia, però també hi haurà ciència i música, perquè totes tres ens transporten allà on no ha estat mai ningú.
Però allà on no ha estat mai ningú s’hi pot accedir de moltes maneres diferents… Nosaltres volem saber quina és la teva clau, i per això volem llegir els teus textos inspirats en la llum.”

O sia que, si ets jove, fas els darrers cursos d’ESO, o el Batxillerat, i t’il·lumines amb facilitat, sàpigues que et donen la oportunitat de ser el proper Calders i que, un servidor, en Lluís que et mira, t’enveja aquesta oportunitat tan divertida!

Comencem forts el nou any: Què és la realitat?

Dimecres, 11 de gener de 2012, fou un d’aquells dies en què valia la pena comprar un diari: El Periódico de Catalunya per a ser més exactes.

Aquell dia, més enllà d’atrevir-se a denunciar des d’un dels mitjans generalistes la situació dels Centres d’Internament per a Estrangers (els CIES), van deixar perles tan notables com l’article de Catalina Gayà reflexionant sobre les xarxes socials, en base a lectures tant recomanables com Contra el rebaño digital de Jaron Lanier o Mentes del futuro de Richard Watson, entre d’altres. Per reblar el clau, la revista canadenca AdBusters, una de les mares intel·lectuals de la indignació als Estats Units, publicava un article de l’antic editor executiu de la prestigiosa HarvardBusiness Review on voltava per les causes i els efectes de les xarxes sobre la realitat, les obsessions, les percepcions i el pensament humà en general.

De la lectura de tot plegat, me’n va sorgir la pregunta que encapçala aquest article. Una pregunta tan antiga com la humanitat mateixa, però que ara pren més volada per l’impacte conceptual d’Internet, de la nova tecnologia, d’aquest abisme desconegut que torna a dividir el món entre apocalíptics i integrats, entre persones que es llancen a les xarxes socials de cap i aquelles que les defugen com la pesta.

I de la mateixa lectura creuada n’extrec una resposta tan antiga com la mateixa pregunta: Tot és bo si s’utilitza amb mesura. I és que, com diu Catalina Gayà, l’autora de la cosa, “la obsessió tecnològica anul·la a la persona”, però oblida que l’ús de la tecnologia, la fa créixer, mutar i comunicar-se.

-          Eps! Noi. Però la pregunta no era: Què és la realitat?

Si. Tens tota la raó. Les fondalades intel·lectuals del tema m’han fet enfilar per les branques del saber psicològic, abandonant la raó de ser dels mots teclejats. Recupero el fil i, partint d’un substrat més literari que no pas científic, responc a l’existència de la realitat amb aquestes paraules:

L’individu, la persona sola, és incapaç de saber què és la realitat, si és que aquesta existeix. La persona, cadascun de nosaltres, construïm la nostra realitat particular a través de les nostres percepcions i, és justament en aquest camp - el de les percepcions – on l’ús de les xarxes socials i els entorns digitals amplifiquen la capacitat d’aproximació a les realitats alienes, ja que ens permeten copsar la manera de veure el món d’altres individus i, d’aquesta manera, seguir construint el ramat d’elefants platònics que conformen una possible realitat.