Quan la ciència et demostra que els follets existeixen

El lema – policia i + educació del divendres de vergonya a l'acampada de Barcelona, combinat amb  la publicació d'un escrit a noticies d'in on s'explicava per què vull que la meva filla sigui hacker i d'un altre on es parlava del debat entre intel·lectuals i científics, m'ha portat a recordar la meva educació i la manera de saltar-me-la a la torera per a poder viure entre la gent de lletres i la gent de ciències sense acaba de ser ni dels uns ni dels altres o, potser, de tots dos a la vegada.

I és que, quan era petit, vaig avorrir les ciències. Les vaig avorrir, gràcies a uns professors seriosos  que tot ho reduïen a la lògica i que odiaven la imaginació. Tot eren concursos a veure qui era més savi, qui se sabia millor la lliçó, qui feia les sumes més ràpides i qui memoritzava tota la taula periòdica a més velocitat i sense equivocar-se. Esperitat per tant d'avorriment, vaig fugir d'aquest món i em vaig refugiar en les lectures, allà on la imaginació volava, i la curiositat trobava espais per a generar idiomes inventats i jocs de paraules que em permetien crear mons, realitats que s'escapaven a la rudesa normativa de les ciències d'aquells mestres tan seriosos i estirats. Tatrebill en contes uns em permetia llegir de cap per avall i jugar en un món proper, agraït i sorprenen. La història d'en Jofre, el seu món i la fosca em feia apagar el llum per fer rotllar el cap en aquella minúscula caseta rodejada d'edificis gegants. 

Quan era un xic més grandet, en Calders em va caure a les mans i amb ell petites píndoles científiques se'm presentaven embolcallades de lletra i fantasia per encendre bombolles de màgia i curiositat. Eren els temps en què La dimensió desconeguda o L'hora d'Alfred Hitchock m'ajudaven a investigar i alimentaven encara més la meva curiositat d'infant.

Saltant de lletres a ciències, i de ciències a lletres, em vaig veure estudiant això de les ciències socials i acabant en un doctorat que fa la barreja justa per seguir alimentant la meva curiositat per cercar explicacions als fets d'actualitat.

Tot just fa uns dies, per Sant Jordi d'aquest any, algú que realment m'estima em va regalar un llibre que em va obrir la porta d'una realitat que coneixia, però que no havia verbalitzat: En Johan Cruyff havia estat el primer futbolista quàntic i, per això,  era l'heroi d'en Joaquim Blat, el científic que inventa la màquina que permet rescatar Lluís Companys de la seva mort nefasta. La ciència s'enllaça amb la literatura per crear un món de sòlides bases on la ironia serveix per explicar les bases de la societat.

En Joaquim Blat em va recordar el Tinent Farragut d'en Calders i ambdós han estat la porta de tres panys que m'ha permès conèixer una altra d'aquestes persones que apropen tant les lletres i les ciències que la imaginació i la fantasia resulten ser la cosa més científica i real que hom es pugui trobar.

En Joaquim Blat d'en Soler, el Tinent Farragut d'en Calders o en Niko Mir de la Sònia Fernàndez-Vidal ens permeten assegurar que els follets existeixen i que tots en portem un munt dins del nostre cos, dins la nostra quàntica i invisible humanitat. Això sí el pensament encara és més ràpid que la llum i als quàntics encara els falta arribar a la única velocitat -la del pensament. Que et permet escapar-te d'un forat negre. Eps! Fins que es demostri el contrari, és clar!

Una altra economia és possible. Gràcies a la tecnologia?

“A Notícies d’In també pararem atenció a assumptes com la llei Sinde, els usos que donem a les xarxes socials o esdeveniments relacionats”

I l’ajuntem amb la presentació que fa uns dies, es va fer de Comunitats.org al Centre Internacional de Negocis de Catalunya, el CINC.

El resultat és una història on la tecnologia, la cultura i la societat interaccionen i es realimenten en un cercle, per alguns virtuós, i, per d’altres, viciós.

Però, anem a pams:

L’Alvaro i la Teresa són d’aquelles persones que ho han viscut tot al món de l’empresa i a Barcelona. Un bon dia, però, van decidir deixar el brogit urbà per anar-se’n a piular a les muntanyes de Lleó.

Des d’allà, i amb quatre fills sota les faldilles, es dediquen a emprendre projectes d’aquells que serveixen per a millorar el món, per a fer-lo més proper i humà. Un d’aquests projectes, objecte d’aquest apunt, ha valgut la confiança d’entitats com la Junta de Castilla y León, la xarxa UOC Alumni o un grapat de persones inquietes i emprenedores que han descobert que es poden compartir coneixements amb una moneda que, com menys feina tinguis, més tens: el temps.

Som doncs davant d’una plataforma tecnològica que aprofita el potencial d’Internet i les xarxes socials per a recuperar, com va dir La Mala Rodríguez, reconeguda artista i ambaixadora de Comunitats.org, la necessitat de compartir i el concepte de comunitat fraternal (de poble, família, tribu si s’hi vol arribar). I és que Comunitats.org és una plataforma oberta que juga amb els quatre elements que, com va dir l’Alvaro, mouen el món. A saber, persones –i tots en som -, coneixements – que s’adquireixen tot vivint i que, per tant, tots en tenim -, projectes – que, des del moment que vivim, també vénen amb nosaltres – i necessitats – aquest és massa clar en els temps que corren per a qualsevol humà -. Quatre components no gens tecnològics i, com veiem, molt humans.

Però hi ha col·lectius, i això és un fet cultural, que demanen de disposar de confiança a l’hora de cercar persones que els aconsellin en les necessitats dels seus projectes. I, per aquest motiu, la xarxa oberta disposa de xarxes tancades per a grups on la confiança sigui un valor clau. Això és el què van presentar la Maria i en Carles de UOC Alumni, la xarxa de graduats de la Universitat Oberta de Catalunya: L’aplicació d’una plataforma oberta a les necessitats de confiança d’un cercle de persones que s’han relacionat sota el segell de qualitat de l’esmentada universitat.

Tornem doncs a la societat, ja que, en aquest punt, l’aspecte psicològic de la por a un mal consell, a la mentida i a l’engany, són en la base de tancar un producte tecnològicament obert a un col·lectiu determinat. Eps! I això no és una crítica, sinó un efecte social en un producte tecnològic que, hores d’ara, va rutllant a diverses velocitats.
 

En la màxima velocitat hi trobem el món de l’art. La Mala Rodríguez va exemplificar la versió oberta de la plataforma. Compartir és bonic i la satisfacció d’ajudar és la millor moneda que algú hi pot trobar. Això sí, en temps de crisi, es valora el fet que la teva ajuda no sigui gratuïta, sinó que es cobri amb moneda temporal. 

I, tornem a donar la veu a La Mala:

“Existe una alternativa más allá de la economia. Es una revolución. Es una revolución porqué supone dar valor al conocimiento por encima del dinero”

I ho hem fet per marcar una altra de les influències culturals en la tecnologia. Una de les més recurrents, la voluntat de canviar l’estat de les coses, d’humanitzar-lo, Un aspecte que va encendre un xic el debat entre partidaris de la compra amb diners i partidaris de l’intercanvi de productes –pocs- i, sobretot, de coneixements.

Ara bé, com va dir un dels programadors de la cosa, l’objectiu de Comunitats.org és “abans de donar-nos el peix, ens ensenyem a pescar-lo”, cadascú des de les seves possibilitats, cadascú des de les seves necessitats.

En aquest cas, doncs, primer va ser la gallina –la societat- que l’ou –la tecnologia -. Ja veurem més endavant.