I es produí el miracle… o això és el què diuen

Anar a l’Àfrica només amb el bitllet a la mà et permet descobrir la realitat d’un continent màgic. Oi més si el país escollit és Uganda i les lectures prèvies et parlen del país de la sida i de la criminalització de la homosexualitat.

Viatjar amb prejudicis, amb barreres mentals adquirides, pot ser molt bonic si s’aterra amb ganes d’abatra-les. Perquè: què passa quan hi arribes? I, encara més, què descobreixes quan tornes a ser a la cúpula occidental?

Uganda és un país on els efectes de la sida i dels anys convulsos de la transició postcolonial es noten. Es noten perquè hi veus nens i avis, però pocs adults de més de 30 anys. Uganda va tenir un dels nivells més alts de persones afectades per la sida del món. I d’això fa tot just una vintena d’anys, però avui aquesta malaltia ha retrocedit a nivells imperceptibles. I, com passa amb tot miracle, tothom es vol apuntar l’èxit:
Per un costat, l’església catòlica – una de les tres variants religioses de la perla d’Àfrica-, que es penja la medalla, tot assegurant que la causa del descens de persones afectades ha estat causada per la implantació del mètode dels tres pilars del Vaticà, a saber: abstinència sexual, castedat i fidelitat.



Per l’altre, la ciència, representada per les agències de Nacions Unides, que es penja la medalla també, tot dient que la causa del descens ha estat deguda a les campanyes educatives que s’han fet arreu del país i a l’ús extensiu del preservatiu.

I enmig del foc creuat, el sempitern govern de Yuweri Museveni – 24 anys liderant Uganda amb el bastó i la pastanaga – i de les associacions i grups locals que, treballant-se el carrer amb imaginació i recursos limitats, han lliscat entre les dues opcions confrontades per acabar trobant la pedra filosofal que està reduint la sida a la seva cleda actual.

Eps! I amb un èxit desigual, perquè el nivell d’infeccions també es redueix per les morts dels que han emmalaltit per causa de la sindrome.

Però: què han fet, entre tots plegats, per aconseguir-ho?

Doncs, bàsicament, mutar ignorància per coneixement, tot traient la sida de l’anonimat, parlant de sexe sense embuts i, d’aquesta manera, donant els coneixements oportuns per alleujar el risc de contraure aquesta i d’altres malalties de transmissió sexual.

Si hom mira les dades, comprovarà com la sindrome ha anat disminuint a mesura que ha anat augmentant l’alfabetització del país. Eps! I no en traieu lectures malicioses, que jo no estic dient que qui contrau la sindrome és un ignorant, el què dic és que allà on hi ha ignorància és més fàcil anar per lliure i desatendre uns riscos que es desconeixen.

La batalla contra la ignorància, la guerra del coneixement que es viu a la perla d’Àfrica, té un bon grapat d’aliats entre els científics més nostrats i els  ingenus jugadors d’altres contrades.

Tot s’aprèn, però no s’ensenya

El mes d’agost és mes de vacances per a molts. I, per això, em torna a fer un xic de mandra elaborar un apunt farcit de referències i reflexions com Déu mana. Però, com estic ben segur que algun dels nostres lectors – ja siguin universitaris, alumnes de primària o secundària, o pares d’aquests energumens – estan patint els deures escolars i els estudis per a recuperar assignatures penjades, aquest apunt va dedicat íntegrament a tots ells.

Es tracta d’una part d’una entrevista que l’any 1988 feia Bill Moyers a Isaac Asimov en el programa World of Ideas, una mena de programa REDES de la televisió pública nord-americana.

En la part de l’entrevista que incloc en en aquest enllaç, i que em va piular @jblecua, el visionari científic ens parla de l’aprenentatge real, de l’aprenentatge vocacional basat en la la diversió i la curiositat com a úniques referències.

Les computadores, en una previsió del què seria la Internet actual, actuen com els professors privats que tenien els aposentats nens econòmicament rics de l’Anglaterra victoriana.

Em costa desenganxar-me del ciber-optimisme del savi i prolífic escriptor. Oi més quan tinc el plaer de practicar diàriament les seves paraules, en aquest entorn de nodes de coneixement interconectats en que ens hem convertit com a societat en xarxa. A mi, personalment, m’agrada compartir la idea que “La curiositat és el motor de la investigació” (Ignacio Cirac a 365d365e) i veure’m com un Oliver Wendell Holmes del segle XXI, quan arribi als 90 anys, per viure una anècdota com aquesta:

“En certa ocasió era a l’hospital. No li quedava massa temps de vida. Tenia més de 90 anys. I, el president Roosevelt el va anar a visitar. I, allà, que se’l troba llegint gramàtica grega.

En Roosevelt li pregunta:

- Per què esteu llegint gramàtica grega, senyor Holmes?

I el senyor Holmes li contesta:

- Per millorar el meu cervell, senyor President.”

Il·lustració de Rowena Morrill.

Existeixen “realment” universos paral·lels?

En aquest apunt faré trampa. Ja ho dic així, a l’inici, per a què no hi hagi mals entesos. Aixó si, faré trampa només en aquest univers. I és que la història va d’universos científicament possibles.

En aquest apunt faré trampa, perquè aquests dies fa massa calor per pensar i redactar i, donat que en Pere Estupinyà m’ha donat permís per fer-ho… doncs em llenço a la traducció directe d’un d’aquests científics catalans que, com en Joaquim Blat d’en Toni Soler o el Tinent Farragut d’en Calders, han anat a fer les amèriques, científicament parlant. Però, en aquest cas, el científic no és fictici, que és ben real, de carn, óssos i neurones … o hauria de dir de quarks i protons? En qualsevol cas… això és una burda traducció d’un dels nostres grans homes de ciència:

Els Universos Paral·lels no/sí que existeixen

Hi ha “realment” universos paral·lels? La pregunta està científicament oberta.

Punts a favor:
- Les lleis de la física els fan possibles,
- sembla més lògic que hi hagi un multivers que un únic univers amb lleis i constants tan ajustades,
- els nostres sentits ens ofereixen una visió molt restringida de la realitat.

Punts en contra:
- No tenim evidències experimentals de llur existència,
- les lleis matemàtiques els fan possibles però (a diferència de partícules com l’electró o l’antimatèria) no necessàriament els dedueixen.

Però … què són els universos paral·lels?

Una primera matisació: no parlo d’abstraccions mentals o múltiples històries de la quàntica, sinó del que, a la majoria dels mortals, ens ve al cap quan sentim l’expressió “universos paral·lels”, és a dir, un món que existeixi físicament, separat del nostre, i on potser visquin éssers semblants a nosaltres.

Confesso que anava a titular el post “Els Universos paral·lels no existeixen“, però després de conversar amb el simpatiquíssim i eloqüent cosmòleg del MIT Max Tegmar (a qui vaig descobrir fa un parell de setmanes gràcies al programa REDES), crec que en aquest Univers m’ha convençut.

De manera molt bàsica, aquests són els 4 tipus d’Universos paral·lels que proposa Max Tegmar:

- El tipus 1 és conceptualment fàcil de visualitzar: Pensa en el Big Bang i l’expansió de l’Univers. Hi ha una teoria anomenada Inflació segons la qual l’espai es va expandir internament i de manera exponencial a una velocitat radicalment extrema. Això implicaria que, dins de tot aquest espai, hi hauria regions independents i allunyades entre elles, amb les que mai podríem arribar a contactar. A aquestes regions, Max Tegmar les anomena Universos Paral·lels. Però n’hi ha més: una de les prediccions teòriques de la inflació és que l’espai és infinit (això ho va explicar fa un any al meu bloc, el mateix Alan Guth, creador de la teoria de l’Univers inflacionari i futur premi Nobel, si l’any que ve el telescopi Plank de l’ESA descobreix ones gravitacionals). Segons Tegmar, si l’espai és infinit hi haurà potencialment infinites regions (o Universos paral·lels) aïllades entre si. I per probabilitat, en alguna d’elles hi haurà éssers com nosaltres llegint pàgines a Internet.
A mi em costa acceptar-ho. Però en Max diu que és normal que em costi, li ha passat a tots els nostres avantpassats quan es pensaven que la nostra galàxia era l’única que existia en el Cosmos, entre altres moments en què la física ha ampliat la nostra mirada antropocèntrica de la realitat. El punt és que no es pot demostrar empíricament, però és probable. I ho serà més si es confirma l’existència d’ones gravitacionals que, al seu torn, demostraran que la inflació és certa.

- El tipus 2 - simplificant molt – també té un raonament molt lògic: Per què hi hauria d’haver un únic Univers? Tot aquest espai generat després del Big Bang, amb universos paral·lels dins d’ell o no, podria estar dins d’un “espai buit” més gran que allotges d’altres Universos amb lleis i constants físiques diferents. Haurien nascut d’altres Big Bangs independents. No hi ha manera – ni n’hi haurà – de esbrinar-ho, però segons Max Tegmar, el fet que les lleis físiques del nostre univers estiguin tan ben ajustades fa pensar que s’haurien d’haver creat moltíssims més Universos amb propietats molt diferents, perquè un fos l’afortunat. Seria una casualitat enorme que només existís aquest Univers i tan ben ajustat. A més assegura que una variant de la teoria inflacionària ho permet.

- El tipus 3 és complicat, i jo li reconec certa mania, perquè comporta confusió. La física quàntica estableix que hi ha universos paral·lels, i això està més que demostrat, però no tenen res a veure amb els universos “cosmològics” d’abans, els que hi ha “físicament”. Les “històries – múltiples” de la quàntica es refereixen a possibilitats abans de l’observació. Fixem-nos en el clàssic exemple del gat de Schrödinger: Tu poses un gat dins d’una caixa al costat d’un àtom que té el 50% de possibilitats de desintegrar-se. Si es desintegra el gat mor, i si no es desintegra segueix viu. Segons la quàntica abans de col·lapsar el sistema obrint la caixa, el gat està mig viu i mig mort. És a dir, hi ha dos universos paral·lels, un en què el gat està viu i un altre en què és mort. Però … el gat no s’ha desdoblat! De gat (sigui viu o mort) físicament només n’hi ha un (i que vingui un físic teòric a demostrar si m’equivoco). És clar que, en abstracte, la quàntica implica l’existència de múltiples històries possibles. I no només en abstracte, sinó manifestant-se físicament com es veu en el clàssic exemple dels fotons i l’escletxa. Però em costa concebre’ls com a “universos”. En Max insisteix en què sí que ho són, que existeixen, i que són la base de – per exemple – la computació quàntica.

- El tipus 4 és l’aportació més original de Max Tegmar: L’Univers Matemàtic. Parteix d’un canvi important en la manera de concebre el món: La visió “aristotèlica” dominant assegura que hi ha una realitat física, i les matemàtiques són un llenguatge per descriure-la. En Max diu que “no, no i no” i defensa una visió “platònica” de la manera de concebre el món. Una visió on les matemàtiques són una propietat intrínseca de la natura, i el que percebem és una versió de la realitat distorsionada pels nostres sentits i limitacions. La realitat existeix independentment de nosaltres. L’Univers no es descriu amb matemàtiques, és matemàtiques. Per tant, si les mateixes matemàtiques poden descriure diferents universos, aquests seran Universos Paral·lels. Abstracte, potser més filosòfic que científic, però resulta que aquesta manera de percebre la realitat és consistent amb la teoria de cordes.

No sé si ens hem aclarit o hem creat més confusió. Però, segons aquestes teories, existeix un Univers en què acabo d’escriure aquest post convençut que els universos paral·lels existeixen, un altre en el que no em crec res de res, i diversos universos paral·lels on confio en diferents combinacions dels quatre tipus exposats per Tegmar. La “lògica, sempre subjectiva, va balancejant-se d’un costat a un altre, en funció de les premisses on s’ha originat. Jo ja no sé en quin d’aquests Universos estic. I vosaltres?

Doncs nosaltres. Si més no, jo -el traductor del post- li responc que sóc en tots i cadascun d’ells, car el bagatge literari i creatiu em permet crear tants universos com el meu cap és capaç de barrinar. I, per això, crec que, en la possibilitat d’existir universos paral·lels, abans van començar a creure-hi els intel·lectuals que no pas els científics. I que tot plegat és possible gràcies al diàleg entre uns i altres.

I tu, com ho veus?

Foto de Akulatraxas.

Quan la ciència et demostra que els follets existeixen

El lema – policia i + educació del divendres de vergonya a l'acampada de Barcelona, combinat amb  la publicació d'un escrit a noticies d'in on s'explicava per què vull que la meva filla sigui hacker i d'un altre on es parlava del debat entre intel·lectuals i científics, m'ha portat a recordar la meva educació i la manera de saltar-me-la a la torera per a poder viure entre la gent de lletres i la gent de ciències sense acaba de ser ni dels uns ni dels altres o, potser, de tots dos a la vegada.

I és que, quan era petit, vaig avorrir les ciències. Les vaig avorrir, gràcies a uns professors seriosos  que tot ho reduïen a la lògica i que odiaven la imaginació. Tot eren concursos a veure qui era més savi, qui se sabia millor la lliçó, qui feia les sumes més ràpides i qui memoritzava tota la taula periòdica a més velocitat i sense equivocar-se. Esperitat per tant d'avorriment, vaig fugir d'aquest món i em vaig refugiar en les lectures, allà on la imaginació volava, i la curiositat trobava espais per a generar idiomes inventats i jocs de paraules que em permetien crear mons, realitats que s'escapaven a la rudesa normativa de les ciències d'aquells mestres tan seriosos i estirats. Tatrebill en contes uns em permetia llegir de cap per avall i jugar en un món proper, agraït i sorprenen. La història d'en Jofre, el seu món i la fosca em feia apagar el llum per fer rotllar el cap en aquella minúscula caseta rodejada d'edificis gegants. 

Quan era un xic més grandet, en Calders em va caure a les mans i amb ell petites píndoles científiques se'm presentaven embolcallades de lletra i fantasia per encendre bombolles de màgia i curiositat. Eren els temps en què La dimensió desconeguda o L'hora d'Alfred Hitchock m'ajudaven a investigar i alimentaven encara més la meva curiositat d'infant.

Saltant de lletres a ciències, i de ciències a lletres, em vaig veure estudiant això de les ciències socials i acabant en un doctorat que fa la barreja justa per seguir alimentant la meva curiositat per cercar explicacions als fets d'actualitat.

Tot just fa uns dies, per Sant Jordi d'aquest any, algú que realment m'estima em va regalar un llibre que em va obrir la porta d'una realitat que coneixia, però que no havia verbalitzat: En Johan Cruyff havia estat el primer futbolista quàntic i, per això,  era l'heroi d'en Joaquim Blat, el científic que inventa la màquina que permet rescatar Lluís Companys de la seva mort nefasta. La ciència s'enllaça amb la literatura per crear un món de sòlides bases on la ironia serveix per explicar les bases de la societat.

En Joaquim Blat em va recordar el Tinent Farragut d'en Calders i ambdós han estat la porta de tres panys que m'ha permès conèixer una altra d'aquestes persones que apropen tant les lletres i les ciències que la imaginació i la fantasia resulten ser la cosa més científica i real que hom es pugui trobar.

En Joaquim Blat d'en Soler, el Tinent Farragut d'en Calders o en Niko Mir de la Sònia Fernàndez-Vidal ens permeten assegurar que els follets existeixen i que tots en portem un munt dins del nostre cos, dins la nostra quàntica i invisible humanitat. Això sí el pensament encara és més ràpid que la llum i als quàntics encara els falta arribar a la única velocitat -la del pensament. Que et permet escapar-te d'un forat negre. Eps! Fins que es demostri el contrari, és clar!

Una altra economia és possible. Gràcies a la tecnologia?

“A Notícies d’In també pararem atenció a assumptes com la llei Sinde, els usos que donem a les xarxes socials o esdeveniments relacionats”

I l’ajuntem amb la presentació que fa uns dies, es va fer de Comunitats.org al Centre Internacional de Negocis de Catalunya, el CINC.

El resultat és una història on la tecnologia, la cultura i la societat interaccionen i es realimenten en un cercle, per alguns virtuós, i, per d’altres, viciós.

Però, anem a pams:

L’Alvaro i la Teresa són d’aquelles persones que ho han viscut tot al món de l’empresa i a Barcelona. Un bon dia, però, van decidir deixar el brogit urbà per anar-se’n a piular a les muntanyes de Lleó.

Des d’allà, i amb quatre fills sota les faldilles, es dediquen a emprendre projectes d’aquells que serveixen per a millorar el món, per a fer-lo més proper i humà. Un d’aquests projectes, objecte d’aquest apunt, ha valgut la confiança d’entitats com la Junta de Castilla y León, la xarxa UOC Alumni o un grapat de persones inquietes i emprenedores que han descobert que es poden compartir coneixements amb una moneda que, com menys feina tinguis, més tens: el temps.

Som doncs davant d’una plataforma tecnològica que aprofita el potencial d’Internet i les xarxes socials per a recuperar, com va dir La Mala Rodríguez, reconeguda artista i ambaixadora de Comunitats.org, la necessitat de compartir i el concepte de comunitat fraternal (de poble, família, tribu si s’hi vol arribar). I és que Comunitats.org és una plataforma oberta que juga amb els quatre elements que, com va dir l’Alvaro, mouen el món. A saber, persones –i tots en som -, coneixements – que s’adquireixen tot vivint i que, per tant, tots en tenim -, projectes – que, des del moment que vivim, també vénen amb nosaltres – i necessitats – aquest és massa clar en els temps que corren per a qualsevol humà -. Quatre components no gens tecnològics i, com veiem, molt humans.

Però hi ha col·lectius, i això és un fet cultural, que demanen de disposar de confiança a l’hora de cercar persones que els aconsellin en les necessitats dels seus projectes. I, per aquest motiu, la xarxa oberta disposa de xarxes tancades per a grups on la confiança sigui un valor clau. Això és el què van presentar la Maria i en Carles de UOC Alumni, la xarxa de graduats de la Universitat Oberta de Catalunya: L’aplicació d’una plataforma oberta a les necessitats de confiança d’un cercle de persones que s’han relacionat sota el segell de qualitat de l’esmentada universitat.

Tornem doncs a la societat, ja que, en aquest punt, l’aspecte psicològic de la por a un mal consell, a la mentida i a l’engany, són en la base de tancar un producte tecnològicament obert a un col·lectiu determinat. Eps! I això no és una crítica, sinó un efecte social en un producte tecnològic que, hores d’ara, va rutllant a diverses velocitats.
 

En la màxima velocitat hi trobem el món de l’art. La Mala Rodríguez va exemplificar la versió oberta de la plataforma. Compartir és bonic i la satisfacció d’ajudar és la millor moneda que algú hi pot trobar. Això sí, en temps de crisi, es valora el fet que la teva ajuda no sigui gratuïta, sinó que es cobri amb moneda temporal. 

I, tornem a donar la veu a La Mala:

“Existe una alternativa más allá de la economia. Es una revolución. Es una revolución porqué supone dar valor al conocimiento por encima del dinero”

I ho hem fet per marcar una altra de les influències culturals en la tecnologia. Una de les més recurrents, la voluntat de canviar l’estat de les coses, d’humanitzar-lo, Un aspecte que va encendre un xic el debat entre partidaris de la compra amb diners i partidaris de l’intercanvi de productes –pocs- i, sobretot, de coneixements.

Ara bé, com va dir un dels programadors de la cosa, l’objectiu de Comunitats.org és “abans de donar-nos el peix, ens ensenyem a pescar-lo”, cadascú des de les seves possibilitats, cadascú des de les seves necessitats.

En aquest cas, doncs, primer va ser la gallina –la societat- que l’ou –la tecnologia -. Ja veurem més endavant.