Toca'm els gens Maria

veuràs quina alegria!

Toca'm els gens Joan,

veuràs quin goig que fan!

Em permeto el manlleu dels històrics versos de Lax'n'Busto, certament modificats per les males arts de la ciència, per tal de posar nom a aquest apunt tardoral.

Un apunt que és el beuratge alquímic que resulta de sacsejar, dins la meua preuada coctelera mental, un  imperdible robatori d'en Pere Estupinyà  i un article publicat ja fa un cert temps a La Veu de la Segarra per un bonhome dels nostres dies.

En Pere Estupinyà salta per un parell de congressos d'epigenètica i paleontologia per acabar tirant la canya en un bar de Washington DC a una bella i reputada primatòloga xilena:

I tot, per mostrar com la comunitat científica cada cop té més clar que els gens s'activen i es desactiven segons les activitats que un hom realitza.

Pels profans en els carrerons de la recerca científica, la demostració final de l'article és un imperdible que ens aclareix moltes coses i que goso traduir a la parla de Ramon Llull:

“Vaig preguntar a l'experta en primats: “Isabel: Tu conéixes alguna especie els progenitors de la qual intentin impedir que els seus descendents es reprodueixin i contribueixin a expandir els seus gens?. “No”, va respondre taxativament amb una expressió desconcertada. “Llavors… Per què el teu pare m'està mirant amb expressió desafiant? Hauria d'estar content si penses que jo vull postergar el seu llegat genètic…”. "Aaaa" va dir la Isabel mentre obria els ulls i es feia un xic ençà per a localitzar al seu progenitor. Prova Irrefutable: la cultura pesa més que els gens. ”

Per altra banda, i seguint tocant els gens de la nostra espècie, en Jordi Bibià es desvia un xic del seu corpus cultural per intuir que la sensació aquella que un té en reconèixer un lloc on arriba per primera vegada – el deja-vú, per entendre'ns – és fruit de “la transferència genètica dels records”, és a dir, del fet que algun dels nostres avantpassats va circular per aquells llocs i nosaltres, en arribar-hi de vell nou, activem el bell record d'un gen amagat en la nostra cadena genètica. Ves que no l'hi hagi xivat algun gen, tu!

Una cadena que, certament ens condiciona, però no tant com ens volem creure quan les coses no ens van bé, car la nostra necessitat d'adaptació, la nostra voluntat i les nostres accions modulen els nostres gens com els dits als pistons d'un romàntic saxòfon.

Dues dones lligades per sempre?

Aquesta setmana que avui s’acaba, ha tingut dues efemèrides que, potser, han passat ocultes en el marasme de ràpides informacions que circulen per la xarxa. Jo, les he caçades al vol i aprofito aquest espai per a fer un homenatge a dues dones –d’una es va commemorar el naixement el passat dilluns 7 de novembre i de l’altra, la mort avui mateix, però ara fa vint anys- que, malgrat la distància en l’espai i el temps,  van apassionar-se en les seves tasques i van aconseguir ser conegudes per una feina que no les deixava conciliar el son.

Aquesta doble efemèride m’ha fet viatjar a la primavera del 2006, d'on he tornat amb un escrit que inclou l’enllaç a un treball farcit d’anècdotes familiars com la següent:

“ En diversos països s'havien fet ja plans per a l'explotació de minerals radioactius, principalment a Bèlgica i als Estats Units. No obstant això, els enginyers només podien produir el "fabulós metall" si dominaven el secret de les delicades operacions a que havia de sotmetre’s la matèria primera. Un matí de diumenge, en Pere va explicar a la seva muller que acabava de llegir una carta que li havien enviat diversos enginyers nord-americans en demanda d'informació. I va reblar:

-Tenim dos camins: o bé descriure els resultats de la nostra recerca, sense secrets ni reserves, incloent el procés de purificació ...

La Maria va fer mecànicament un gest d'aprovació i va murmurar:

- Si, per descomptat.

- ... o bé podem considerar-nos els propietaris i "inventors" del radi, patentar la tècnica del tractament de la pecblenda i assegurar-nos els drets de fabricació del radi a tot el món.

La Maria va reflexionar uns segons i va dir:

- És impossible. Seria contrari a l'esperit científic.

En Pere va somriure amb satisfacció, mentre la Maria seguia dient:

- Els físics sempre publiquen el resultat complet de les nostres recerques. Si el nostre descobriment té possibilitats comercials, serà una circumstància de la qual no n’hem de treure profit. A més a més, el radi s'utilitzarà per a combatre una malaltia. Seria una bestiesa aprofitar-se’n.

- Aquesta mateixa nit escriuré als enginyers nord-americans per donar-los tota la informació que ens demanen. – va reblar en Pere, tancant la conversa.

I, tant sols un quart d'hora després, en Pere i la Maria pedalaven damunt les seves bicicletes cap al bosc. Acabaven d'escollir per sempre entre la fortuna i la pobresa.”

Tot i que el seu descobriment ha ajudat a un bon grapat de persones a superar una de les malalties més greus que coneixem: El càncer. No va ser suficient per allargar els dies d’una jove escriptora i periodista de tant sols quaranta-cinc que ens va deixar anys avui fa vint anys.