“A Barcelona, ciutat solar i nocturna. Barcelona, extrem límit occidental de l’Europa activa, i de seguida més enllà de l’Ebre cokmença l’Aràbia contemplativa. Barcelona, ciutat sonora: les màquines cada mmatí prenen el to de l’últim acord dels balls noctàmbuls (alguna vaga dóna una puasa de silenci, comptat per mesurats estrèpits de bomba en l’aire buit). A Barcelona vaig conèixer el símbol humà i vivent de l’acció que mecànicament es transforma en contemplació” - Massimo Bontempelli, Màquina per contemplar, dins de La dona dels meus somnis. Editorial Empúries, Barcelona, 1990.
Parlar de Massimo Bontempelli és parlar d'un dels pilars de la literatura contemporània i,
la que s'expressa en català, no n'és una excepció. Oi més després de la visita que
Don Massimo va fer a la Barcelona del
34, una ciutat que li va regalar una Màquina
per contemplar i que, com a agraïment, ell ens retornà amb la força d’un
mestratge que, a la Mirada d'en Lluís, no se li podia passar per alt.
La mítica catalana d'en Massimo,
la que va seduir un Calders de 22 anyets, està continguda en els catorze imperdibles
contes de la dona dels meus somnis. Un
recull d’exquisits relats que un dels membres del sempre enyorat Grup de Sabadell va publicar l'any 1935 en
català.
El llibret, de 140 pàgines, ens presenta mostres d'alquímia científica-
literària del nivell de Gairebé d'amor, un
exercici de física quàntica aplicada a la subtilesa de l'amor més cast i
prudent, i que dóna resposta a la pregunta: Poden maridar-se les imatges reflectides
en un vidre amb el què hi ha a l'altre costat del mateix?
També s’endinsa en les realitats paral·leles i la comoditat dels serveis
a distància, tan de moda avui en dia, amb un exercici sublim, el de la cura comodíssima, on la medecina a
distància acaba obtenint uns resultats només aptes per a ments molt obertes i
clarament científiques.
Finalment, el nostre relat, Màquina
per contemplar, s’ubica en un desaparegut gran hotel de Barcelona on un conductor
ens revela que ha canviat el transport horitzontal pel vertical perquè el
primer l’apropa a la bèstia i el segon als àngels del cel. O, per dir-ho en
mots més aciençats, el primer és desbocada acció i el segon pura contemplació.
I ho fa amb un argumentari que no deixa indiferent a qualsevol persona versada
en la física més tradicional.
Concloent aquest apunt sobre un dels pares d’en Pere Calders – a recordar
que el Noticies d’In li deu el nom -,
cal dir que el llibre d'en Massimo
Bontempelli, igual que alguns dels millors relats d'en Pere Calders, són
veritables reptes per a qualsevol persona de ciència. Oi més quan, avui per
avui, algunes de les seves hipòtesis, ja han començat a passar pel sedàs dels
laboratoris més prestigiosos.
La pregunta doncs és servida: Què fou primer? la curiositat o el misteri?
la ciència o la lletra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la teva aportació. Les febleses humanes m'obliguen a moderar-lo, però seré indulgent. Gràcies per la teva comprensió.