Primos lejanos

Estava ben a punt de titular aquest apunt “l’home vé del mico”, però, després d’informar-me una miqueta, ho he deixat estar. Ho he deixat perquè, segons és sabut, els micos tenen cua i nosaltres l’hem perduda. L’hem perduda, com també l’han perduda els ximpanzés, tan els comuns com els pigmeus, que esperonen en aquest relat.
El títol definitiu, així, en castellà, és un homenatge a una comèdia de situació que va fer forrolla l’any 1990. I és que ho he trobat més encertat per a referir-nos a la nostra relació amb els ximpanzés esmentats. Una relació que no fa pas gaire ha estat d’actualitat.

Comencem?

Ho desconec altra vegada, però darrere d’aquest film, n’estic segur que hi ha cert coneixement i un bri de de les recerques científiques sobre l’ADN dels nostres cosins germans, aixó si ben amanida amb les dosis de pirotècnia habituals. Quina pena però que no s’hagués completat la seqüenciació i l’anàlisi del genoma del ximpanzé pigmeu encara. Possiblement, l’argument hagués mudat de la violència dels comuns a la tendresa dels pigmeus.

I és que sembla ser que el nostre ADN és un coctel quasi perfecte dels ADNs combinats dels nostres parents més propers: els amorosos pigmeus que construeixen les seves relacions socials en el sexe – per abreujar; i els comuns que, amb més testostarona, es construeixen per imposició i hòsties ben donades. L’entenedor esperpent sura utilitzat ens porta a parlar d’una societat maternal, la primera; i patriarcal, la segona, que, ja que som en un mitjà de divulgació científica, ens emportem, ben agafats de la mà de la Sonia Fernández-Vidal, al CERN.

El CERN, amb seu a Ginebra, és la pàtria dels humans més pigmeus, els pares de la WorldWideWeb – que ens apropa als que som més lluny de nosaltres – i de les recerques del remenut Bossó de Higgs, aquest trapella que, segons diu la teoria, ha de permetre validar que l’univers és tal com creiem que és i que la matèria existeix pel seu poder d’atracció, però que, ara per ara, encara és pura magia.
Davant del CERN hi trobem Los Álamos, la casa dels comuns, els pares de l’energia nuclear i la bomba atòmica.

Jo, com Les Horribles Cernettes, crec tenir més de pigmeu que de comú, de pigmeu capaç de reconéixer que, físicament soc un 99,99% de no-res i un 1’11% d’alguna cosa que comparteixo amb tothom, incloses les estrelles i tot allò que encara no veig. Deixem doncs les bufetades i ens abracem per ballar amb les trapelles del CERN?