Màgia i realitat: On són els límits?

Si el mes passat homenatjava Pere Calders, aquest més poso la banya en una disjuntiva que em resulta molt interessant. L’espurna que la motiva és un llibre publicat fa cosa d’un any pel sempre pedagògic Richard Dawkins i que, en la seva versió espanyola, portava per títol La magia de la realidad. Pequeña historia de la Ciencia.

De la impactant lectura de l’obra d’aquest naturalista en va néixer un primer apunt en el bloc més antic de la meva blogosfera personal on ja deixava posada una falca entre la màgia de la realitat i la realitat de la màgia.

Toca però en aquesta Mirada aprofundir un xic en l’escletxa oberta per fer una crítica a alguna de les conclusions del magnífic treball d’en Richard i en concret allà on diu que és impossible convertir una carabassa en carruatge i una granota en príncep, esmussant així, des de la realitat comprovada, les il·lusions de la infantesa.

Jo, com l’autor en la seva obra, també diferencio tres tipus de màgia:

-          La màgia sobrenatural

-          La màgia d’escenari. I,

-          La màgia poètica.

I jo, com l’autor, sóc partidari de la màgia poètica o, com m’agrada anomenar-la a mi, màgia curiosa i tafanera, ja que és la que percebem i ens empeny a descobrir-ne els secrets.

Cada capítol del llibre comença presentant els fets des de les visions “sobrenaturals” que ens ha llegat la tradició oral dels pobles de la terra. I després ens explica amb un llenguatge planer que han descobert els científics que és el sol, un terratrèmol, l’origen de l’univers o d’on venim nosaltres mateixos per a posar-ne tres exemples.

Ara bé, un llibre tan ben travat, tan ben documentat, tan brillant, defuig un fet bàsic en el descobriment de la realitat a través de la ciència: la curiositat roda contínuament des que un bon dia, i deixeu-me tirar de tradició oral judaica, Eva va fer la primera mossada a la poma del coneixement.

Justament aquí és on rau l’espurna d’imaginació que, ara com ara, segueix essent una màgia tan sobrenatural com la que els nostres avantpassats sentien en veure pondre’s el sol. Però, jo em pregunto...

Què passaria si accelerem el temps al màxim i fem que els milions d’anys que hi ha entre una granota i un príncep es concentren en l’attosegon d’un bes?

Què passaria si fem el mateix entre la carbassa – o llur forma més reculada – i l’ésser humà que acaba construint la carrossa?

Justament aquí, en obrir les portes del coneixement científic de bat a bat és on en Richard Dawkins perd bou i esquelles i es mostra tan murri i reclòs com un d’aquests creacionistes que l’han acabat titllant del rottweiler de Darwin.

Seguim investigant doncs la màgia poètica per anar despullant les màgies sobrenaturals que atemoreixen als que no volen cercar.