Existeixen “realment” universos paral·lels?

En aquest apunt faré trampa. Ja ho dic així, a l’inici, per a què no hi hagi mals entesos. Aixó si, faré trampa només en aquest univers. I és que la història va d’universos científicament possibles.

En aquest apunt faré trampa, perquè aquests dies fa massa calor per pensar i redactar i, donat que en Pere Estupinyà m’ha donat permís per fer-ho… doncs em llenço a la traducció directe d’un d’aquests científics catalans que, com en Joaquim Blat d’en Toni Soler o el Tinent Farragut d’en Calders, han anat a fer les amèriques, científicament parlant. Però, en aquest cas, el científic no és fictici, que és ben real, de carn, óssos i neurones … o hauria de dir de quarks i protons? En qualsevol cas… això és una burda traducció d’un dels nostres grans homes de ciència:

Els Universos Paral·lels no/sí que existeixen

Hi ha “realment” universos paral·lels? La pregunta està científicament oberta.

Punts a favor:
- Les lleis de la física els fan possibles,
- sembla més lògic que hi hagi un multivers que un únic univers amb lleis i constants tan ajustades,
- els nostres sentits ens ofereixen una visió molt restringida de la realitat.

Punts en contra:
- No tenim evidències experimentals de llur existència,
- les lleis matemàtiques els fan possibles però (a diferència de partícules com l’electró o l’antimatèria) no necessàriament els dedueixen.

Però … què són els universos paral·lels?

Una primera matisació: no parlo d’abstraccions mentals o múltiples històries de la quàntica, sinó del que, a la majoria dels mortals, ens ve al cap quan sentim l’expressió “universos paral·lels”, és a dir, un món que existeixi físicament, separat del nostre, i on potser visquin éssers semblants a nosaltres.

Confesso que anava a titular el post “Els Universos paral·lels no existeixen“, però després de conversar amb el simpatiquíssim i eloqüent cosmòleg del MIT Max Tegmar (a qui vaig descobrir fa un parell de setmanes gràcies al programa REDES), crec que en aquest Univers m’ha convençut.

De manera molt bàsica, aquests són els 4 tipus d’Universos paral·lels que proposa Max Tegmar:

- El tipus 1 és conceptualment fàcil de visualitzar: Pensa en el Big Bang i l’expansió de l’Univers. Hi ha una teoria anomenada Inflació segons la qual l’espai es va expandir internament i de manera exponencial a una velocitat radicalment extrema. Això implicaria que, dins de tot aquest espai, hi hauria regions independents i allunyades entre elles, amb les que mai podríem arribar a contactar. A aquestes regions, Max Tegmar les anomena Universos Paral·lels. Però n’hi ha més: una de les prediccions teòriques de la inflació és que l’espai és infinit (això ho va explicar fa un any al meu bloc, el mateix Alan Guth, creador de la teoria de l’Univers inflacionari i futur premi Nobel, si l’any que ve el telescopi Plank de l’ESA descobreix ones gravitacionals). Segons Tegmar, si l’espai és infinit hi haurà potencialment infinites regions (o Universos paral·lels) aïllades entre si. I per probabilitat, en alguna d’elles hi haurà éssers com nosaltres llegint pàgines a Internet.
A mi em costa acceptar-ho. Però en Max diu que és normal que em costi, li ha passat a tots els nostres avantpassats quan es pensaven que la nostra galàxia era l’única que existia en el Cosmos, entre altres moments en què la física ha ampliat la nostra mirada antropocèntrica de la realitat. El punt és que no es pot demostrar empíricament, però és probable. I ho serà més si es confirma l’existència d’ones gravitacionals que, al seu torn, demostraran que la inflació és certa.

- El tipus 2 - simplificant molt – també té un raonament molt lògic: Per què hi hauria d’haver un únic Univers? Tot aquest espai generat després del Big Bang, amb universos paral·lels dins d’ell o no, podria estar dins d’un “espai buit” més gran que allotges d’altres Universos amb lleis i constants físiques diferents. Haurien nascut d’altres Big Bangs independents. No hi ha manera – ni n’hi haurà – de esbrinar-ho, però segons Max Tegmar, el fet que les lleis físiques del nostre univers estiguin tan ben ajustades fa pensar que s’haurien d’haver creat moltíssims més Universos amb propietats molt diferents, perquè un fos l’afortunat. Seria una casualitat enorme que només existís aquest Univers i tan ben ajustat. A més assegura que una variant de la teoria inflacionària ho permet.

- El tipus 3 és complicat, i jo li reconec certa mania, perquè comporta confusió. La física quàntica estableix que hi ha universos paral·lels, i això està més que demostrat, però no tenen res a veure amb els universos “cosmològics” d’abans, els que hi ha “físicament”. Les “històries – múltiples” de la quàntica es refereixen a possibilitats abans de l’observació. Fixem-nos en el clàssic exemple del gat de Schrödinger: Tu poses un gat dins d’una caixa al costat d’un àtom que té el 50% de possibilitats de desintegrar-se. Si es desintegra el gat mor, i si no es desintegra segueix viu. Segons la quàntica abans de col·lapsar el sistema obrint la caixa, el gat està mig viu i mig mort. És a dir, hi ha dos universos paral·lels, un en què el gat està viu i un altre en què és mort. Però … el gat no s’ha desdoblat! De gat (sigui viu o mort) físicament només n’hi ha un (i que vingui un físic teòric a demostrar si m’equivoco). És clar que, en abstracte, la quàntica implica l’existència de múltiples històries possibles. I no només en abstracte, sinó manifestant-se físicament com es veu en el clàssic exemple dels fotons i l’escletxa. Però em costa concebre’ls com a “universos”. En Max insisteix en què sí que ho són, que existeixen, i que són la base de – per exemple – la computació quàntica.

- El tipus 4 és l’aportació més original de Max Tegmar: L’Univers Matemàtic. Parteix d’un canvi important en la manera de concebre el món: La visió “aristotèlica” dominant assegura que hi ha una realitat física, i les matemàtiques són un llenguatge per descriure-la. En Max diu que “no, no i no” i defensa una visió “platònica” de la manera de concebre el món. Una visió on les matemàtiques són una propietat intrínseca de la natura, i el que percebem és una versió de la realitat distorsionada pels nostres sentits i limitacions. La realitat existeix independentment de nosaltres. L’Univers no es descriu amb matemàtiques, és matemàtiques. Per tant, si les mateixes matemàtiques poden descriure diferents universos, aquests seran Universos Paral·lels. Abstracte, potser més filosòfic que científic, però resulta que aquesta manera de percebre la realitat és consistent amb la teoria de cordes.

No sé si ens hem aclarit o hem creat més confusió. Però, segons aquestes teories, existeix un Univers en què acabo d’escriure aquest post convençut que els universos paral·lels existeixen, un altre en el que no em crec res de res, i diversos universos paral·lels on confio en diferents combinacions dels quatre tipus exposats per Tegmar. La “lògica, sempre subjectiva, va balancejant-se d’un costat a un altre, en funció de les premisses on s’ha originat. Jo ja no sé en quin d’aquests Universos estic. I vosaltres?

Doncs nosaltres. Si més no, jo -el traductor del post- li responc que sóc en tots i cadascun d’ells, car el bagatge literari i creatiu em permet crear tants universos com el meu cap és capaç de barrinar. I, per això, crec que, en la possibilitat d’existir universos paral·lels, abans van començar a creure-hi els intel·lectuals que no pas els científics. I que tot plegat és possible gràcies al diàleg entre uns i altres.

I tu, com ho veus?

Foto de Akulatraxas.