Màgia i realitat: On són els límits?

Si el mes passat homenatjava Pere Calders, aquest més poso la banya en una disjuntiva que em resulta molt interessant. L’espurna que la motiva és un llibre publicat fa cosa d’un any pel sempre pedagògic Richard Dawkins i que, en la seva versió espanyola, portava per títol La magia de la realidad. Pequeña historia de la Ciencia.

De la impactant lectura de l’obra d’aquest naturalista en va néixer un primer apunt en el bloc més antic de la meva blogosfera personal on ja deixava posada una falca entre la màgia de la realitat i la realitat de la màgia.

Toca però en aquesta Mirada aprofundir un xic en l’escletxa oberta per fer una crítica a alguna de les conclusions del magnífic treball d’en Richard i en concret allà on diu que és impossible convertir una carabassa en carruatge i una granota en príncep, esmussant així, des de la realitat comprovada, les il·lusions de la infantesa.

Jo, com l’autor en la seva obra, també diferencio tres tipus de màgia:

-          La màgia sobrenatural

-          La màgia d’escenari. I,

-          La màgia poètica.

I jo, com l’autor, sóc partidari de la màgia poètica o, com m’agrada anomenar-la a mi, màgia curiosa i tafanera, ja que és la que percebem i ens empeny a descobrir-ne els secrets.

Cada capítol del llibre comença presentant els fets des de les visions “sobrenaturals” que ens ha llegat la tradició oral dels pobles de la terra. I després ens explica amb un llenguatge planer que han descobert els científics que és el sol, un terratrèmol, l’origen de l’univers o d’on venim nosaltres mateixos per a posar-ne tres exemples.

Ara bé, un llibre tan ben travat, tan ben documentat, tan brillant, defuig un fet bàsic en el descobriment de la realitat a través de la ciència: la curiositat roda contínuament des que un bon dia, i deixeu-me tirar de tradició oral judaica, Eva va fer la primera mossada a la poma del coneixement.

Justament aquí és on rau l’espurna d’imaginació que, ara com ara, segueix essent una màgia tan sobrenatural com la que els nostres avantpassats sentien en veure pondre’s el sol. Però, jo em pregunto...

Què passaria si accelerem el temps al màxim i fem que els milions d’anys que hi ha entre una granota i un príncep es concentren en l’attosegon d’un bes?

Què passaria si fem el mateix entre la carbassa – o llur forma més reculada – i l’ésser humà que acaba construint la carrossa?

Justament aquí, en obrir les portes del coneixement científic de bat a bat és on en Richard Dawkins perd bou i esquelles i es mostra tan murri i reclòs com un d’aquests creacionistes que l’han acabat titllant del rottweiler de Darwin.

Seguim investigant doncs la màgia poètica per anar despullant les màgies sobrenaturals que atemoreixen als que no volen cercar.

El planeta Cal – homenatge a Pere Calders

Quan se’m fa de nit, m’agrada aixecar el cap i mirar-me els estels. Sé, perquè m’ho han dit i demostrat de totes totes, que no tot el que veig allà dalt són estels. Hi ha satèl·lits naturals, n’hi ha d’artificials. Hi ha galàxies que sempre he cregut veure, mal que em diguin que són invisibles a ull viu, i, per damunt de tots ells, hi ha meteoroides i meteors, asteroides i planetes.

La humanitat, des de temps molt reculats, ha mostrat una malaltissa dèria en catalogar-ho tot. La tafaneria de l’ésser humà posa noms a qualsevol andròmina -artificial o natural- que se’ls posi davant dels ulls. És, potser, una manera d’apropiar-se’n, una manera de posar la bandera pròpia en tot allò que ens envolta, un sistema de defugir el desconegut, tot integrant-ho en el corpus saberut del coneixement humà.

D’aquesta manera, quan mirem el cel, podem anar citant estels i constel·lacions pel seu nom i, en converses elevades, podem il·luminar la tertúlia amb els poètics noms d’algunes de les valls de Venus o enrocar-la en els veritables galimaties matemàtics on, els bons homes de ciència, han encabit tot l’univers conegut. I no entrarem en menudeses, perquè el nomenclàtor del món subatòmic encara és més bèstia, si cap.
Aquest mes, en tornar de les vacances d’agost, la Mirada d’en Lluís es mira el cel i, com si del tinent Robert Farragut es tractés, no troba prou mots per definir el que s’hi troba. És tan escàs el llenguatge humà davant l’inabastable!

Si. Tenim milers de llengües al món! Totes ben preparades per expressar allò que els seus parlants són habituats a fer i a viure, però, quan es troben amb el desconegut, les molt múrries, callen. Silencien el verb i malden per trobar nous noms que, sovint, se’ls entortolliguen en la cultura i costen de trobar més que el nom d’un infant d’una parella novella.

Per què… Què passa quan la humanitat es troba davant d’una porta nova al coneixement?
Què passa quan tot allò que hem definit no serveix per definir allò que encara no hem descobert?
Oi més, què succeeix quan hom es troba amb un món que li fa trontollar tot allò que hom considera sòlid i segur?

I aquest, justament, és l’atzucac on em trobo en veure’m de nou abocat al Planeta Cal, aquell del qual se’n deriva el nom d’aquesta publicació digital. Un atzucac que em fa treure la llista del doctor Benet.

Vet-la aquí – com diu ell en les sàvies paraules del seu creador -:
“indescriptible, indicible, inexplicable, incomprensible, increïble, indemostrable, indiscernible, inanalitzable, inconvencible, inapreciable, insostenible, …”.

No sé si el Cos de Poetes de l’Armada ha acabat ja amb la tasca de definir el Planeta d’In. Però, si ho ha fet, si us plau, em podria donar un cop de mà per definir el Planeta Cal?

Val a dir que, el Planeta Cal, és un cos estrany, ja que essent com és planeta, disposa de llum pròpia com una estrella i, amb la modèstia que el caracteritza, fa voltar com baldufes meteoroides i asteroides, satèl·lits i galàxies i, fins i tot, si es despisten, als meteors que entren en la seva atmosfera màgica.

I és que el Planeta Cal és el Bossó de Higgs del coneixement ancestral, un element bàsic i irrepetible que porta de corcoll als cervells més privilegiats de la nostra benaurada espècia. La seva òrbita atrau tan la ciència com la lletra i els aplega en singular sardana d’amistat universal.

El Planeta Cal és, doncs, aquell planeta que cal que existeixi i pervisqui més enllà del seu habitant més preuat. Perquè, benvolgut lector, benvolguda lectora, hi ha vegades en que la literatura crea realitats paral·leles, explicacions notables i relats sublims que, superant qualsevol avenç científic i tecnològic, esperonen la creativitat i ens fan més tafaners que mai.

Aquest, aquest… aquest és el llegat del Planeta Cal, el llegat que en Pere Calders, que a finals d’aquest mes de setembre faria cent anys, ens va deixar a mans obertes. És cosa nostra mantenir-lo en memòria, perquè cal recordar i esperonar la seva dimensió orbital, tot badant portes al misteri que marida amb honor la lletra amb el número, la literatura amb la tecnologia i la societat amb la ciència.

T’atreveixes, doncs, a visitar el Planeta Cal per superar la llista del doctor Benet i les reflexions del tinent Farragut? T’atreveixes a treure l’entrellat d’un Planeta com Cal?

Primos lejanos

Estava ben a punt de titular aquest apunt “l’home vé del mico”, però, després d’informar-me una miqueta, ho he deixat estar. Ho he deixat perquè, segons és sabut, els micos tenen cua i nosaltres l’hem perduda. L’hem perduda, com també l’han perduda els ximpanzés, tan els comuns com els pigmeus, que esperonen en aquest relat.
El títol definitiu, així, en castellà, és un homenatge a una comèdia de situació que va fer forrolla l’any 1990. I és que ho he trobat més encertat per a referir-nos a la nostra relació amb els ximpanzés esmentats. Una relació que no fa pas gaire ha estat d’actualitat.

Comencem?

Ho desconec altra vegada, però darrere d’aquest film, n’estic segur que hi ha cert coneixement i un bri de de les recerques científiques sobre l’ADN dels nostres cosins germans, aixó si ben amanida amb les dosis de pirotècnia habituals. Quina pena però que no s’hagués completat la seqüenciació i l’anàlisi del genoma del ximpanzé pigmeu encara. Possiblement, l’argument hagués mudat de la violència dels comuns a la tendresa dels pigmeus.

I és que sembla ser que el nostre ADN és un coctel quasi perfecte dels ADNs combinats dels nostres parents més propers: els amorosos pigmeus que construeixen les seves relacions socials en el sexe – per abreujar; i els comuns que, amb més testostarona, es construeixen per imposició i hòsties ben donades. L’entenedor esperpent sura utilitzat ens porta a parlar d’una societat maternal, la primera; i patriarcal, la segona, que, ja que som en un mitjà de divulgació científica, ens emportem, ben agafats de la mà de la Sonia Fernández-Vidal, al CERN.

El CERN, amb seu a Ginebra, és la pàtria dels humans més pigmeus, els pares de la WorldWideWeb – que ens apropa als que som més lluny de nosaltres – i de les recerques del remenut Bossó de Higgs, aquest trapella que, segons diu la teoria, ha de permetre validar que l’univers és tal com creiem que és i que la matèria existeix pel seu poder d’atracció, però que, ara per ara, encara és pura magia.
Davant del CERN hi trobem Los Álamos, la casa dels comuns, els pares de l’energia nuclear i la bomba atòmica.

Jo, com Les Horribles Cernettes, crec tenir més de pigmeu que de comú, de pigmeu capaç de reconéixer que, físicament soc un 99,99% de no-res i un 1’11% d’alguna cosa que comparteixo amb tothom, incloses les estrelles i tot allò que encara no veig. Deixem doncs les bufetades i ens abracem per ballar amb les trapelles del CERN?

La ciència és la mare de la ficció

Aquesta mirada no parla de ciència ficció, però sí que, prenent com a referent una noticia de fa uns dies, dóna el tomb a una de les idees que empolsinen les meves Mirades. I és que el meu axioma vital assegura que la ciència sempre va per darrere de la capacitat creativa dels humans, és a dir, de la ficció i l’art. Però aquest axioma és impactat terriblement per un paradigma còsmic o quàntic o… bé! És igual… el paradigma de l’absoluta relativitat i l’enriquidor dubte com a constant per avançar.

Imatge projectada per la Nasa de com estarà
el cel la nit anterior a l’amorosa topada
de la Via Làctia i Andròmeda. – AP

I justament, un impacte que, càlculs de la NASA, es produirà d’aquí a 4.000 milions d’anys s’empelta en el segon paradigma per a modificar el primer axioma i, segons com es miri, anorrear-lo absolutament.
Com si no s’explica aquest immens coit entre dues galàxies, la gestació resultant del qual, enviarà el Sol a les vores d’una nova galaxia si no es perd en l’abisme del buit estel·lar?

Amb la petitesa de l’home enmig d’aquest ball universal, la ciència dóna arguments per a mil-i-una ficcions diferents. Les investigacions de l’equip que es mira l’Univers per la finestreta del Hubble omple d’arguments les ments de guionistes, artistes i literats.

Les dades anunciades fan feredat: Andrèmeda, la galàxia del bilió d’estels, s’apropa a la Via Làctia, la nostra, a una velocitat de 400.000 quilòmetres per hora.

Sort en tenim que encara és a més de 2 milions d’anys llum de casa nostra. Si no fos així, les prediccions del 12 de desembre d’enguany quedarien curtes i gaudiríem de  la màxima bellesa estel·lar, abans de morir en ple coit intergalàctic.

Però en Sagmo, el comunicador del Hubble, ens ha tranquil·litzat: Si la cosa no s’accelera, la festa es produirà d’aquí a 4.000 milions d’anys i durarà 2.000 milions d’anys més fins que la fusió entre les dues galàxies sigui definitiva i els seus dos forats negres esdevinguin un de sol.

La bellesa de tot plegat és indescriptible i, només amb l’anunci, els pensaments i les idees comencen a esclatar dins del meu cap. Les neurones ja viuen la fusió entre ambdues galàxies i, no sé per quins setze ous, penso que la Via Làctia també viatja a trobar Andròmeda, car l’amor que senten l’una per l’altra és carn de física quàntica. O no és el misteri del Bosó de Higgs similar al que s’amaga rere aquesta deriva galàctica? O, en un pla intermedi, el que manté compactades les estrelles al voltant d’un forat negre o a les bestioles en societat?

Ja em direu, ja em direu que us sembla tot plegat…

Massimo Bontempelli, la ciència al servei de l’art

“A Barcelona, ciutat solar i nocturna. Barcelona, extrem límit occidental de l’Europa activa, i de seguida més enllà de l’Ebre cokmença l’Aràbia contemplativa. Barcelona, ciutat sonora: les màquines cada mmatí prenen el to de l’últim acord dels balls noctàmbuls (alguna vaga dóna una puasa de silenci, comptat per mesurats estrèpits de bomba en l’aire buit). A Barcelona vaig conèixer el símbol humà i vivent de l’acció que mecànicament es transforma en contemplació” - Massimo Bontempelli, Màquina per contemplar, dins de La dona dels meus somnis. Editorial Empúries, Barcelona, 1990.

Parlar de Massimo Bontempelli és parlar d'un dels pilars de la literatura contemporània i, la que s'expressa en català, no n'és una excepció. Oi més després de la visita que Don Massimo va fer a la Barcelona del 34, una ciutat que li va regalar una Màquina per contemplar i que, com a agraïment, ell ens retornà amb la força d’un mestratge que, a la Mirada d'en Lluís, no se li podia passar per alt.

La mítica catalana d'en Massimo, la que va seduir un Calders de 22 anyets, està continguda en els catorze imperdibles contes de la dona dels meus somnis. Un recull d’exquisits relats que un dels membres del sempre enyorat Grup de Sabadell va publicar l'any 1935 en català.

El llibret, de 140 pàgines, ens presenta mostres d'alquímia científica- literària del nivell de Gairebé d'amor, un exercici de física quàntica aplicada a la subtilesa de l'amor més cast i prudent, i que dóna resposta a la pregunta: Poden maridar-se les imatges reflectides en un vidre amb el què hi ha a l'altre costat del mateix?

També s’endinsa en les realitats paral·leles i la comoditat dels serveis a distància, tan de moda avui en dia, amb un exercici sublim, el de la cura comodíssima, on la medecina a distància acaba obtenint uns resultats només aptes per a ments molt obertes i clarament científiques.

Finalment, el nostre relat, Màquina per contemplar, s’ubica en un desaparegut gran hotel de Barcelona on un conductor ens revela que ha canviat el transport horitzontal pel vertical perquè el primer l’apropa a la bèstia i el segon als àngels del cel. O, per dir-ho en mots més aciençats, el primer és desbocada acció i el segon pura contemplació. I ho fa amb un argumentari que no deixa indiferent a qualsevol persona versada en la física més tradicional.

Concloent aquest apunt sobre un dels pares d’en Pere Calders – a recordar que el Noticies d’In li deu el nom -, cal dir que el llibre d'en Massimo Bontempelli, igual que alguns dels millors relats d'en Pere Calders, són veritables reptes per a qualsevol persona de ciència. Oi més quan, avui per avui, algunes de les seves hipòtesis, ja han començat a passar pel sedàs dels laboratoris més prestigiosos.

La pregunta doncs és servida: Què fou primer? la curiositat o el misteri? la ciència o la lletra?