Rockin’science – ciència, cultura i rock’n’roll!

“Escolteu la veu dels estels, és un so tan dolç que confonen el seu cant amb el silenci. Però tot és fet de nombre i harmonia, el moviment dels estels, regulat per lleis matemàtiques, produeix un so com el que ix dels intervals regulats de la lira.”- Lluis Racionero i Grau (1982) Cercamón

Aquest més de desembre, ha estat un mes de dolces músiques en el món de la ciència. De fet, per Santa Llúcia, el 13 de desembre, van coincidir l’obertura d’una emissora científica i musical sota els auspicis de la NASA amb l’anunci de les primeres senyals del Bosó de Higgs al CERN.

Uns mirant cap amunt i els altres cap avall. Uns, il·lustrant-nos sobre l’univers a cop de rock i els altres ballant un immens pogo de microparticules dins d’un tub de curses sobrehumà on, a cops i col·lisions, pretenen descobrir la partícula més atractiva de l’univers, aquella que ens permet no disgregar-nos i mantenir la massa del nostre cos al complert.

I aquestes coincidències màgiques em porten a recordar moments il·lusionants de la ciència on la cultura del moment hi ha posat la salsa del seu temps. Per mostra un botó, un botó de quan un servidor tenia quatre anys i dos paleontòlegs van treure la pols de la rebesàvia de tots. Va ser a Hadar, Etiòpia, el melic de la humanitat. La festa va ser grossa i, entre d’altres bogeries, es va bateja la iaia amb el mom d’una cançó:

I aquesta és part de la història de l’avorrida i pedant ciència barrejada amb sexe, drogues i rock’n’roll. Un relat que té una altra part allà on la ciència ha il·lustrat el cinema i la televisió amb més o menys veracitat, però deixo aquesta part al lectors d’aquest apunt, ja que la ciència m’ha cridat a prendre l’autobús.

Pujo doncs al bus per rodar la tercera roca. la tercera roca des del sol.

T’hi apuntes?

Toca'm els gens Maria

veuràs quina alegria!

Toca'm els gens Joan,

veuràs quin goig que fan!

Em permeto el manlleu dels històrics versos de Lax'n'Busto, certament modificats per les males arts de la ciència, per tal de posar nom a aquest apunt tardoral.

Un apunt que és el beuratge alquímic que resulta de sacsejar, dins la meua preuada coctelera mental, un  imperdible robatori d'en Pere Estupinyà  i un article publicat ja fa un cert temps a La Veu de la Segarra per un bonhome dels nostres dies.

En Pere Estupinyà salta per un parell de congressos d'epigenètica i paleontologia per acabar tirant la canya en un bar de Washington DC a una bella i reputada primatòloga xilena:

I tot, per mostrar com la comunitat científica cada cop té més clar que els gens s'activen i es desactiven segons les activitats que un hom realitza.

Pels profans en els carrerons de la recerca científica, la demostració final de l'article és un imperdible que ens aclareix moltes coses i que goso traduir a la parla de Ramon Llull:

“Vaig preguntar a l'experta en primats: “Isabel: Tu conéixes alguna especie els progenitors de la qual intentin impedir que els seus descendents es reprodueixin i contribueixin a expandir els seus gens?. “No”, va respondre taxativament amb una expressió desconcertada. “Llavors… Per què el teu pare m'està mirant amb expressió desafiant? Hauria d'estar content si penses que jo vull postergar el seu llegat genètic…”. "Aaaa" va dir la Isabel mentre obria els ulls i es feia un xic ençà per a localitzar al seu progenitor. Prova Irrefutable: la cultura pesa més que els gens. ”

Per altra banda, i seguint tocant els gens de la nostra espècie, en Jordi Bibià es desvia un xic del seu corpus cultural per intuir que la sensació aquella que un té en reconèixer un lloc on arriba per primera vegada – el deja-vú, per entendre'ns – és fruit de “la transferència genètica dels records”, és a dir, del fet que algun dels nostres avantpassats va circular per aquells llocs i nosaltres, en arribar-hi de vell nou, activem el bell record d'un gen amagat en la nostra cadena genètica. Ves que no l'hi hagi xivat algun gen, tu!

Una cadena que, certament ens condiciona, però no tant com ens volem creure quan les coses no ens van bé, car la nostra necessitat d'adaptació, la nostra voluntat i les nostres accions modulen els nostres gens com els dits als pistons d'un romàntic saxòfon.

Dues dones lligades per sempre?

Aquesta setmana que avui s’acaba, ha tingut dues efemèrides que, potser, han passat ocultes en el marasme de ràpides informacions que circulen per la xarxa. Jo, les he caçades al vol i aprofito aquest espai per a fer un homenatge a dues dones –d’una es va commemorar el naixement el passat dilluns 7 de novembre i de l’altra, la mort avui mateix, però ara fa vint anys- que, malgrat la distància en l’espai i el temps,  van apassionar-se en les seves tasques i van aconseguir ser conegudes per una feina que no les deixava conciliar el son.

Aquesta doble efemèride m’ha fet viatjar a la primavera del 2006, d'on he tornat amb un escrit que inclou l’enllaç a un treball farcit d’anècdotes familiars com la següent:

“ En diversos països s'havien fet ja plans per a l'explotació de minerals radioactius, principalment a Bèlgica i als Estats Units. No obstant això, els enginyers només podien produir el "fabulós metall" si dominaven el secret de les delicades operacions a que havia de sotmetre’s la matèria primera. Un matí de diumenge, en Pere va explicar a la seva muller que acabava de llegir una carta que li havien enviat diversos enginyers nord-americans en demanda d'informació. I va reblar:

-Tenim dos camins: o bé descriure els resultats de la nostra recerca, sense secrets ni reserves, incloent el procés de purificació ...

La Maria va fer mecànicament un gest d'aprovació i va murmurar:

- Si, per descomptat.

- ... o bé podem considerar-nos els propietaris i "inventors" del radi, patentar la tècnica del tractament de la pecblenda i assegurar-nos els drets de fabricació del radi a tot el món.

La Maria va reflexionar uns segons i va dir:

- És impossible. Seria contrari a l'esperit científic.

En Pere va somriure amb satisfacció, mentre la Maria seguia dient:

- Els físics sempre publiquen el resultat complet de les nostres recerques. Si el nostre descobriment té possibilitats comercials, serà una circumstància de la qual no n’hem de treure profit. A més a més, el radi s'utilitzarà per a combatre una malaltia. Seria una bestiesa aprofitar-se’n.

- Aquesta mateixa nit escriuré als enginyers nord-americans per donar-los tota la informació que ens demanen. – va reblar en Pere, tancant la conversa.

I, tant sols un quart d'hora després, en Pere i la Maria pedalaven damunt les seves bicicletes cap al bosc. Acabaven d'escollir per sempre entre la fortuna i la pobresa.”

Tot i que el seu descobriment ha ajudat a un bon grapat de persones a superar una de les malalties més greus que coneixem: El càncer. No va ser suficient per allargar els dies d’una jove escriptora i periodista de tant sols quaranta-cinc que ens va deixar anys avui fa vint anys.

I es produí el miracle… o això és el què diuen

Anar a l’Àfrica només amb el bitllet a la mà et permet descobrir la realitat d’un continent màgic. Oi més si el país escollit és Uganda i les lectures prèvies et parlen del país de la sida i de la criminalització de la homosexualitat.

Viatjar amb prejudicis, amb barreres mentals adquirides, pot ser molt bonic si s’aterra amb ganes d’abatra-les. Perquè: què passa quan hi arribes? I, encara més, què descobreixes quan tornes a ser a la cúpula occidental?

Uganda és un país on els efectes de la sida i dels anys convulsos de la transició postcolonial es noten. Es noten perquè hi veus nens i avis, però pocs adults de més de 30 anys. Uganda va tenir un dels nivells més alts de persones afectades per la sida del món. I d’això fa tot just una vintena d’anys, però avui aquesta malaltia ha retrocedit a nivells imperceptibles. I, com passa amb tot miracle, tothom es vol apuntar l’èxit:
Per un costat, l’església catòlica – una de les tres variants religioses de la perla d’Àfrica-, que es penja la medalla, tot assegurant que la causa del descens de persones afectades ha estat causada per la implantació del mètode dels tres pilars del Vaticà, a saber: abstinència sexual, castedat i fidelitat.



Per l’altre, la ciència, representada per les agències de Nacions Unides, que es penja la medalla també, tot dient que la causa del descens ha estat deguda a les campanyes educatives que s’han fet arreu del país i a l’ús extensiu del preservatiu.

I enmig del foc creuat, el sempitern govern de Yuweri Museveni – 24 anys liderant Uganda amb el bastó i la pastanaga – i de les associacions i grups locals que, treballant-se el carrer amb imaginació i recursos limitats, han lliscat entre les dues opcions confrontades per acabar trobant la pedra filosofal que està reduint la sida a la seva cleda actual.

Eps! I amb un èxit desigual, perquè el nivell d’infeccions també es redueix per les morts dels que han emmalaltit per causa de la sindrome.

Però: què han fet, entre tots plegats, per aconseguir-ho?

Doncs, bàsicament, mutar ignorància per coneixement, tot traient la sida de l’anonimat, parlant de sexe sense embuts i, d’aquesta manera, donant els coneixements oportuns per alleujar el risc de contraure aquesta i d’altres malalties de transmissió sexual.

Si hom mira les dades, comprovarà com la sindrome ha anat disminuint a mesura que ha anat augmentant l’alfabetització del país. Eps! I no en traieu lectures malicioses, que jo no estic dient que qui contrau la sindrome és un ignorant, el què dic és que allà on hi ha ignorància és més fàcil anar per lliure i desatendre uns riscos que es desconeixen.

La batalla contra la ignorància, la guerra del coneixement que es viu a la perla d’Àfrica, té un bon grapat d’aliats entre els científics més nostrats i els  ingenus jugadors d’altres contrades.

Tot s’aprèn, però no s’ensenya

El mes d’agost és mes de vacances per a molts. I, per això, em torna a fer un xic de mandra elaborar un apunt farcit de referències i reflexions com Déu mana. Però, com estic ben segur que algun dels nostres lectors – ja siguin universitaris, alumnes de primària o secundària, o pares d’aquests energumens – estan patint els deures escolars i els estudis per a recuperar assignatures penjades, aquest apunt va dedicat íntegrament a tots ells.

Es tracta d’una part d’una entrevista que l’any 1988 feia Bill Moyers a Isaac Asimov en el programa World of Ideas, una mena de programa REDES de la televisió pública nord-americana.

En la part de l’entrevista que incloc en en aquest enllaç, i que em va piular @jblecua, el visionari científic ens parla de l’aprenentatge real, de l’aprenentatge vocacional basat en la la diversió i la curiositat com a úniques referències.

Les computadores, en una previsió del què seria la Internet actual, actuen com els professors privats que tenien els aposentats nens econòmicament rics de l’Anglaterra victoriana.

Em costa desenganxar-me del ciber-optimisme del savi i prolífic escriptor. Oi més quan tinc el plaer de practicar diàriament les seves paraules, en aquest entorn de nodes de coneixement interconectats en que ens hem convertit com a societat en xarxa. A mi, personalment, m’agrada compartir la idea que “La curiositat és el motor de la investigació” (Ignacio Cirac a 365d365e) i veure’m com un Oliver Wendell Holmes del segle XXI, quan arribi als 90 anys, per viure una anècdota com aquesta:

“En certa ocasió era a l’hospital. No li quedava massa temps de vida. Tenia més de 90 anys. I, el president Roosevelt el va anar a visitar. I, allà, que se’l troba llegint gramàtica grega.

En Roosevelt li pregunta:

- Per què esteu llegint gramàtica grega, senyor Holmes?

I el senyor Holmes li contesta:

- Per millorar el meu cervell, senyor President.”

Il·lustració de Rowena Morrill.

Existeixen “realment” universos paral·lels?

En aquest apunt faré trampa. Ja ho dic així, a l’inici, per a què no hi hagi mals entesos. Aixó si, faré trampa només en aquest univers. I és que la història va d’universos científicament possibles.

En aquest apunt faré trampa, perquè aquests dies fa massa calor per pensar i redactar i, donat que en Pere Estupinyà m’ha donat permís per fer-ho… doncs em llenço a la traducció directe d’un d’aquests científics catalans que, com en Joaquim Blat d’en Toni Soler o el Tinent Farragut d’en Calders, han anat a fer les amèriques, científicament parlant. Però, en aquest cas, el científic no és fictici, que és ben real, de carn, óssos i neurones … o hauria de dir de quarks i protons? En qualsevol cas… això és una burda traducció d’un dels nostres grans homes de ciència:

Els Universos Paral·lels no/sí que existeixen

Hi ha “realment” universos paral·lels? La pregunta està científicament oberta.

Punts a favor:
- Les lleis de la física els fan possibles,
- sembla més lògic que hi hagi un multivers que un únic univers amb lleis i constants tan ajustades,
- els nostres sentits ens ofereixen una visió molt restringida de la realitat.

Punts en contra:
- No tenim evidències experimentals de llur existència,
- les lleis matemàtiques els fan possibles però (a diferència de partícules com l’electró o l’antimatèria) no necessàriament els dedueixen.

Però … què són els universos paral·lels?

Una primera matisació: no parlo d’abstraccions mentals o múltiples històries de la quàntica, sinó del que, a la majoria dels mortals, ens ve al cap quan sentim l’expressió “universos paral·lels”, és a dir, un món que existeixi físicament, separat del nostre, i on potser visquin éssers semblants a nosaltres.

Confesso que anava a titular el post “Els Universos paral·lels no existeixen“, però després de conversar amb el simpatiquíssim i eloqüent cosmòleg del MIT Max Tegmar (a qui vaig descobrir fa un parell de setmanes gràcies al programa REDES), crec que en aquest Univers m’ha convençut.

De manera molt bàsica, aquests són els 4 tipus d’Universos paral·lels que proposa Max Tegmar:

- El tipus 1 és conceptualment fàcil de visualitzar: Pensa en el Big Bang i l’expansió de l’Univers. Hi ha una teoria anomenada Inflació segons la qual l’espai es va expandir internament i de manera exponencial a una velocitat radicalment extrema. Això implicaria que, dins de tot aquest espai, hi hauria regions independents i allunyades entre elles, amb les que mai podríem arribar a contactar. A aquestes regions, Max Tegmar les anomena Universos Paral·lels. Però n’hi ha més: una de les prediccions teòriques de la inflació és que l’espai és infinit (això ho va explicar fa un any al meu bloc, el mateix Alan Guth, creador de la teoria de l’Univers inflacionari i futur premi Nobel, si l’any que ve el telescopi Plank de l’ESA descobreix ones gravitacionals). Segons Tegmar, si l’espai és infinit hi haurà potencialment infinites regions (o Universos paral·lels) aïllades entre si. I per probabilitat, en alguna d’elles hi haurà éssers com nosaltres llegint pàgines a Internet.
A mi em costa acceptar-ho. Però en Max diu que és normal que em costi, li ha passat a tots els nostres avantpassats quan es pensaven que la nostra galàxia era l’única que existia en el Cosmos, entre altres moments en què la física ha ampliat la nostra mirada antropocèntrica de la realitat. El punt és que no es pot demostrar empíricament, però és probable. I ho serà més si es confirma l’existència d’ones gravitacionals que, al seu torn, demostraran que la inflació és certa.

- El tipus 2 - simplificant molt – també té un raonament molt lògic: Per què hi hauria d’haver un únic Univers? Tot aquest espai generat després del Big Bang, amb universos paral·lels dins d’ell o no, podria estar dins d’un “espai buit” més gran que allotges d’altres Universos amb lleis i constants físiques diferents. Haurien nascut d’altres Big Bangs independents. No hi ha manera – ni n’hi haurà – de esbrinar-ho, però segons Max Tegmar, el fet que les lleis físiques del nostre univers estiguin tan ben ajustades fa pensar que s’haurien d’haver creat moltíssims més Universos amb propietats molt diferents, perquè un fos l’afortunat. Seria una casualitat enorme que només existís aquest Univers i tan ben ajustat. A més assegura que una variant de la teoria inflacionària ho permet.

- El tipus 3 és complicat, i jo li reconec certa mania, perquè comporta confusió. La física quàntica estableix que hi ha universos paral·lels, i això està més que demostrat, però no tenen res a veure amb els universos “cosmològics” d’abans, els que hi ha “físicament”. Les “històries – múltiples” de la quàntica es refereixen a possibilitats abans de l’observació. Fixem-nos en el clàssic exemple del gat de Schrödinger: Tu poses un gat dins d’una caixa al costat d’un àtom que té el 50% de possibilitats de desintegrar-se. Si es desintegra el gat mor, i si no es desintegra segueix viu. Segons la quàntica abans de col·lapsar el sistema obrint la caixa, el gat està mig viu i mig mort. És a dir, hi ha dos universos paral·lels, un en què el gat està viu i un altre en què és mort. Però … el gat no s’ha desdoblat! De gat (sigui viu o mort) físicament només n’hi ha un (i que vingui un físic teòric a demostrar si m’equivoco). És clar que, en abstracte, la quàntica implica l’existència de múltiples històries possibles. I no només en abstracte, sinó manifestant-se físicament com es veu en el clàssic exemple dels fotons i l’escletxa. Però em costa concebre’ls com a “universos”. En Max insisteix en què sí que ho són, que existeixen, i que són la base de – per exemple – la computació quàntica.

- El tipus 4 és l’aportació més original de Max Tegmar: L’Univers Matemàtic. Parteix d’un canvi important en la manera de concebre el món: La visió “aristotèlica” dominant assegura que hi ha una realitat física, i les matemàtiques són un llenguatge per descriure-la. En Max diu que “no, no i no” i defensa una visió “platònica” de la manera de concebre el món. Una visió on les matemàtiques són una propietat intrínseca de la natura, i el que percebem és una versió de la realitat distorsionada pels nostres sentits i limitacions. La realitat existeix independentment de nosaltres. L’Univers no es descriu amb matemàtiques, és matemàtiques. Per tant, si les mateixes matemàtiques poden descriure diferents universos, aquests seran Universos Paral·lels. Abstracte, potser més filosòfic que científic, però resulta que aquesta manera de percebre la realitat és consistent amb la teoria de cordes.

No sé si ens hem aclarit o hem creat més confusió. Però, segons aquestes teories, existeix un Univers en què acabo d’escriure aquest post convençut que els universos paral·lels existeixen, un altre en el que no em crec res de res, i diversos universos paral·lels on confio en diferents combinacions dels quatre tipus exposats per Tegmar. La “lògica, sempre subjectiva, va balancejant-se d’un costat a un altre, en funció de les premisses on s’ha originat. Jo ja no sé en quin d’aquests Universos estic. I vosaltres?

Doncs nosaltres. Si més no, jo -el traductor del post- li responc que sóc en tots i cadascun d’ells, car el bagatge literari i creatiu em permet crear tants universos com el meu cap és capaç de barrinar. I, per això, crec que, en la possibilitat d’existir universos paral·lels, abans van començar a creure-hi els intel·lectuals que no pas els científics. I que tot plegat és possible gràcies al diàleg entre uns i altres.

I tu, com ho veus?

Foto de Akulatraxas.